'Je suis Brian'
L'inacceptable assassinat de treballadors de Charlie Hebdo ha tornat a posar d'actualitat la sempre difícil relació entre sentiments religiosos i llibertat d'expressió; i mostra que segons com es contempli l'assumpte es pot conclore que algunes societats tenen la democràcia com el seu màxim credo de comportament, mentre que altres segueixen en plena Edat Mitjana. Recordem. El 1979 es va estrenar amb gran polèmica una pel·lícula que molta gent considera una de les millors comèdies de tots els temps, la va dirigir un gal·lès que va estudiar a Oxford i que acostumava a interpretar personatges femenins: Terry Jones. El guió el van escriure ell i cinc amics més. Un company a Oxford amb afició als viatges anomenat Michael Palin; tres exestudiants de Cambridge, l'aficionat a les perruques Eric Idle, l'altíssim John Marwood Cleese i el massa aficionat a la beguda Graham Chapman; i un nord-americà de Minnesota amb gran habilitat per a l'animació anomenat Terry Vance Gilliam. Era La vida de Brian i ells eren i seran sempre els Monty Phyton. La pel·lícula explicava en to satíric la vida de Brian Cohen, fill bastard d'un soldat romà i d'una feminista jueva nascut el mateix dia i a escassos metres del lloc on va néixer Jesús. A partir d'aquesta coincidència , la vida de l'ingenu Brian es veurà constantment alterada al ser repetidament confós amb l'autèntic Jesucrist, cosa que dóna peu als autors del relat per riure-se'n de tots els dogmes, autoritats i fanatismes possibles. Conscients de la controvèrsia que podria aixecar la seva història , els Phyton van idear un estratagema genial: el que s'hi explicava no era la vida del Déu dels cristians, sinó la de Brian tal com la seva mare proclamava en una escena: «Ell no és el Messies , només un noi entremaliat». Però no n'hi va haver prou. Quan el rodatge ja havia sigut aprovat i estava a punt d'iniciar-se a Tunísia, el president d'EMI Films el va paralitzar al considerar-lo obscè i sacríleg i va retirar-ne el finançament. Va ser el beatle George Harrison, amic íntim dels Monty Phyton, qui hi va posar els diners, uns tres milions de lliures, que van fer possible el rodatge.
L'estrena també va tenir problemes. Irlanda la va prohibir, i Noruega, cosa que va provocar que a Suècia es llancés sota l'eslògan: «Aquesta cinta és tan divertida que l'han prohibit a Noruega». Hi va haver manifestacions als EUA i molts altres països en contra de la seva exhibició Però com passa sempre, la polèmica va augmentar considerablement la popularitat del film que va acabar sent la quarta més taquillera de l'any al país d'origen i i va recaptar més de 20 milions de dòlars a EUA. Hi va haver intents de demanda, fins i tot judicials, però al ser una cinta sobre la vida d'un personatge de ficció anomenat Brian, cap va prosperar. Avui dia aquella polèmica està totalment oblidada i els Monty Phyton gaudeixen d'un merescudíssim prestigi que els permet viure sense estretors ni escortes. En la cerimònia dels últims Jocs de Londres, Eric Idle va sortir davant de tot el món d'un canó i es va cantar Always look at the bright side of life, que ell interpreta crucificat per error a La vida de Brian. L'humor sempre ens porta el costat més brillant de la vida.
