Anàlisi
¿Acord a Minsk? Depèn
Un acord entre parts sempre depèn de moltes coses, però en el cas que ens ocupa al final depèn d'una sola qüestió: la voluntat ferma de complir-lo de totes les parts. Potser molta gent de bona fe pensi que si es firma, és que es vol complir, però en política (en general) i en política internacional (en particular) no sempre és així. De fet, l'estadística diu gairebé el contrari. En canvi, per no caure del tot en el pessimisme, en aquesta ocasió hi ha hagut un bon senyal relatiu: 17 hores de reunió a Minsk.
Quan una reunió dura poc, i surten tots dient «ha sigut una sessió constructiva» és que no ha servit per a res, i amb una declaració tan breu es deixa temps al temps. Quan dura 17 hores, és que han forcejat molt. Per una altra part, s'han detallat una desena de punts amb graus d'acord diversos, alguns de concrets, altres no tant, i quan no n'hi ha s'ha «comprat temps». Per exemple, la resolució de la reivindicació (lògica) de Kíev que passi sota el seu control la frontera de les regions separatistes amb Rússia, s'ha posposat diversos mesos. La interposició d'una força internacional, tant de l'OSCE com de l'ONU, dependrà de la bona fe de Rússia, que té dret de veto al Consell de Seguretat, i només serà acceptada si Rússia veu amb bons ulls el detall. Ho saben tots. Però en aquesta reunió a quatre, que pel seu format insòlit ha sigut en si mateixa molt important, l'asimetria era una altra. ¿Què volien les parts? El que desitja Kíev és transparent, recuperar la sobirania sobre la totalitat d'Ucraïna. El que idealment desitgen Merkel i Hollande també, aconseguir un acord en què les parts salvin la cara, i la diplomàcia demostri que salva més vides que la guerra, però això, que és moralment inobjectable, ha tingut molts desmentiments al llarg de la Història, fins i tot en els últims 25 anys.
La mateixa manipulació
Però ¿i Putin què vol? L'annexió directa, com a Crimea, no, ho podria haver fet en dos mesos. Sembla voler mantenir obert un més dels seus productes d'exportació preferits: els conflictes congelats o Estats de facto, com a Ossètia del Sud, Abkhàzia, Transnístria, Alt Karabakh, tots obra de Rússia. Per a això, Putin afirma contra tota evidència que a Ucraïna hi ha una guerra civil entre «comunitats nacionals», que les tropes russes no hi tenen res a veure i que vol la pau. Però és clar, té el deure «nacional» de prestar tota la seva atenció a les «comunitats russòfones» fora de Rússia, que estarien amenaçades. Al final de la reunió Putin va afirmar que la nit havia anat malament, però el matí començava bé, i que el principal problema és que Kíev es nega a negociar bilateralment de tu a tu amb… «les autoritats de Lugansk i Donetsk». Exactament com va fer Milosevic a Bòsnia, i amb els mateixos arguments, la mateixa manipulació del temps de negociació, basant-se en el nacionalisme ètnic i el misticisme històric més reaccionari. De l'invent se'n diu Novarossia. Per cert, ¿algú ha vist o sentit aquests dies la senyora Mogherini?
