Els dijous, economia
Un nou progressisme
És necessari establir un altre contracte entre el sector públic i el privat que doni pas a la prosperitat
El capitalisme i la democràcia no poden subsistir si no garanteixen el progrés social. És a dir, la millora continuada de les condicions de vida i les oportunitats de les persones. La idea d'igualtat d'oportunitats, d'ascensor social, és el factor legitimador bàsic del capitalisme i de la democràcia. La idea de progrés va néixer amb la Il·lustració i el liberalisme. Però es va fer realitat social a partir de la segona guerra mundial. El capitalisme es va reconciliar amb el progrés social i la democràcia. Però alguna cosa va començar a anar malament des dels inicis dels anys 80. Els salaris reals -és a dir, el salari menys la inflació de cada any- van començar a baixar i a perdre participació en el repartiment de la renda nacional. Com a conseqüència d'això, la desigualtat i la pobresa han anat en augment des de fa tres dècades fins al moment actual.
Aquesta tendència s'ha aguditzat amb la crisi del 2008. La recessió ha deixat a la cuneta de l'atur milions de persones. I com més temps continuïn en aquesta situació, més difícil tindran poder incorporar-se a la carretera quan torni novament la recuperació. La recuperació per si mateixa no traurà aquestes persones de la cuneta. Les abocarà a l'atur estructural permanent, com va passar en les crisis dels anys 80 i els 90.
També els joves que han acabat la seva formació en aquests últims sis anys han vist tancada la possibilitat d'iniciar una trajectòria laboral o professional normal. Per a ells, la idea de progrés social és una entelèquia. I la situació s'agreuja en el cas dels nens. Els experts en educació i els psicòlegs i neuròlegs tenen clar que en la vida de les persones tot comença en els tres primers anys. Però avui la pobresa d'ocupació i la falta d'ingressos en les parelles joves condemnen els seus fills a la falta d'oportunitats i a la pobresa permanent. Això és una cosa que ofèn el sentit de decència que ha de tenir una societat moderna.
En aquest tètric escenari és difícil defensar la idea de progrés social. L'ascensor social s'ha espatllat. Aquesta és l'amenaça més gran per a la democràcia i per al capitalisme al segle XXI. No obstant, no té per què complir-se aquest lúgubre presagi. Com he dit, la història ens ensenya que és possible reconciliar capitalisme amb igualtat i democràcia. La pega es va basar en els programes d'assegurances socials i de garantia d'igualtat d'oportunitats que formen el que coneixem com a Estat del benestar.
¿D'on pot venir ara el nou progressisme que necessitem per sortir de la crisi i obrir una nova època de progrés econòmic i social? Segons el meu parer, de quatre accions.
Primera. S'ha de tornar al creixement a Europa. Necessitem polítiques monetàries i fiscals més adequades. Un punt de creixement econòmic fa molt més pel control del dèficit i del deute que cinc anys de retallades i austeritat.
Segona. S'ha d'orientar les polítiques econòmiques cap a la millora de la productivitat de l'economia i no només, com fins ara, a la rendibilitat dels negocis. Un dels deu manaments de l'economia assenyala que totes les coses bones que es puguin desitjar d'una economia depenen únicament de la productivitat. Les devaluacions salarials, les reduccions dels costos laborals i les reduccions d'impostos milloren la rendibilitat del capital, però no garanteixen la millora de la productivitat. Un nou progressisme ha de buscar un nou contracte entre sector privat i sector públic per tal de fomentar la productivitat.
Tercera. S'han de suprimir els privilegis i monopolis de tota mena ara existents que, per un costat, eleven els preus dels béns que compren les famílies i redueixen la seva renda disponible i, per un altre, redueixen la competitivitat de les altres empreses. A més a més, s'han d'eliminar les barreres que obstaculitzen l'entrada de noves empreses innovadores (starts up). Un nou progressisme ha d'enfortir la política antimonopoli i recolzar una liberalització profunda dels mercats de béns i serveis. Que guanyi el millor.
Quarta. S'ha d'orientar les prioritats de despesa pública a millorar les oportunitats dels nens i dels joves. La despesa en guarderies i en educació professional i universitària de qualitat és una prioritat essencial per poder garantir les oportunitats. Ara la despesa social i els impostos protegeixen el benestar de les generacions grans i redistribueixen la renda cap amunt. L'Estat del benestar segueix sent una peça clau per al progrés social, però necessita una profunda reforma que estigui orientada a fer-lo socialment més just i econòmicament més eficaç. Necessitem passar de l'Espanya del benestar a l'Espanya de les oportunitats.
En definitiva, ens fa falta un nou contracte social entre el sector privat i el sector públic amb quatre objectius principals: fomentar el creixement, afavorir la productivitat, reduir els preus dels béns i serveis i augmentar les oportunitats per als més joves. Aquestes són les quatre peces clau del nou progressisme que necessitem en aquest inici del segle XXI. Catedràtic d'Economia (UB).
