Sucre

La percepció que avui és té del procés és més aviat pessimista. Em fa l'efecte que molts dels que han participat en els reptes d'aquests anys han arribat a la conclusió que hi va haver un temps d'efusió popular que donava forma a un moment únic, realment singular, equiparable a una revolta, i que aquest instant, viscut amb l'emoció de les coses inesborrables, ha arribat a la seva fi. Molts dels que van intervenir a peu pla amb una gran capacitat d'il·lusió i amb una dosi elevada de confiança en el projecte ara pensen que s'ha esvaït aquella remota possibilitat de ser protagonistes d'una pàgina de la història. Parlo no pas dels independentistes convençuts sinó de tots aquells que van creure en un moviment que va aconseguir donar forma a un sentiment sobiranista que era difús fins que les circumstàncies el van convertir en polièdric i alhora consistent, amb la convicció -més o menys ingènua- que s'estava davant les portes d'una hipotètica secessió.

La percepció és que hi ha hagut una dissolució similar a la que experimenta el sucre en l'aigua. Deixa de tenir consistència per bé que l'aigua acaba adquirint una dolçor que abans no tenia. És a dir, mai no serem iguals, com a societat, després de l'onada sobiranista, però ara resulta que s'ha dispersat la solidesa en benefici d'una certa aroma que tant es pot concretar com pot desaparèixer en el camí que va de l'efervescència popular a la definició tàctica.