Auschwitz, el deure de memòria

Cada vegada són menys els supervivents d'Auschwitz. Per això, el 70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini nazi per part de les tropes russes revesteix un caràcter especial. Hi ha encara memòria viva del que va passar en aquell lager de mort, però aviat ja serà memòria històrica. Desapareixeran els testimonis directes, però el que no ha de desaparèixer és el record de la pitjor atrocitat comesa a Europa al segle XX. Allà van arribar 1,3 milions de deportats, dels quals només 200.000 van sobreviure. I Auschwitz no va ser l'únic camp d'extermini. ¿Quantes vegades es deu haver dit i repetit «mai més»? Tot i això, Cambodja o Ruanda demostren que convé seguir-ho repetint. Però sense anar ni tan lluny ni als extrems, no es pot abaixar la guàrdia. L'Holocaust va tenir lloc perquè hi havia unes ments criminals que el van idear i el van executar, però va ser possible perquè abans hi havia hagut un estat d'opinió que menyspreava determinats col·lectius, la població jueva en particular. Els pogroms de finals del XIX i principis del XX que es van viure a Rússia o a l'Europa central i oriental ja van ser un avançament del que el nazisme convertiria en una política d'extermini a escala industrial. Per això hem d'estar alerta, perquè la llavor de l'odi a l'altre, al que és diferent, segueix present en la societat. Avui l'altre pot ser jueu o musulmà o el que no tingui els nostres paràmetres. Tenim el deure de memòria. Ho deia Primo Levi, un dels pocs que van sobreviure a aquella aberració.