Invertir en infància, eradicar la pobresa infantil
Invertir en la primera infància i eradicar la xacra de la pobresa infantil són claus per a la futura prosperitat de la societat catalana. És una prioritat per avui, però també per a demà. Es tracta d'entendre que les conseqüències del malviure de milers de famílies amb enormes dificultats per arribar a fi de mes tenen repercussió a mig i llarg termini.
Els fills de les famílies amb menys possibilitats i recursos per invertir en la seva educació i formació són també aquells que al llarg de la seva vida laboral es troben amb menys opcions d'assolir llocs de treball de qualitat, especialment en un moment en el que l'economia basada en el coneixement demanarà cada cop més, i a tots els nivells, treballadors altament qualificats.
Evidentment això té un seguit de conseqüències immediates, però d'altres que acompanyen i marquen les persones al llarg de la seva existència impedint-les gaudir d'una vida plena. I tot això sense oblidar els efectes negatius que acaben repercutint al conjunt de la societat, a la seva prosperitat col·lectiva, a la seva cohesió social, així com a la seva competitivitat i productivitat econòmiques.
Perquè convé recordar que per famílies pobres no sols entenem aquelles que disposen de menys recursos per a garantir una educació i una formació amb perspectives de futur per als seus fills, sinó que aquesta pobresa, malauradament, sovint també significa menys qualitat en l'alimentació dels fills o un risc més alt de que aquests acabin depenent de substàncies adictives o caiguin en la dinàmica perillosa de la delinqüència.
És fonamental entendre que la millor garantia de les pensions, la sanitat i l'atenció a la dependència de les generacions del “baby boom” està estretament relacionada amb les inversions que fem a dia d'avui per a garantir la igualtat d'oportunitats de tots els infants i amb el suport que donem a les famílies joves amb fills. A més, aquesta garantia constitueix un dels paradigmes principals en la reforma i revisió del nostre Estat de Benestar. Nens pobres avui, pensionistes pobres demà, aquesta reflexió en podria ser un bon resum.
Invertir en infància i lluitar contra la pobresa infantil no és una qüestió de caritat assistencial ni de programes d'emergència social, per molt que en la actual conjuntura aquests siguin prioritaris. Es una qüestió estructural que afecta directament al funcionament del mercat de treball i als fonaments del nostre Estat del Benestar. Hauríem de ser molt cecs com a societat, per no adonar-nos de l'estupidesa que comporta desaprofitar el talent i l'energia de totes aquestes persones que queden excloses des de la seva infància.
Certament una part molt significativa de l'augment de la pobresa infantil té a veure amb la crisi econòmica, la persistència d'altes taxes d'atur i la falta de creació de llocs de treball que garanteixen a les famílies uns ingressos suficients per atendre amb dignitat els seus fills. Una crisi que ha destruït centenars de milers de llocs de treball i una recuperació econòmica que no genera prou ocupació de qualitat impliquen, necessariament, un augment de la pobresa infantil, tal com hem viscut a Catalunya i al conjunt de l'Estat durant aquests darrers anys de manera tan dramàtica. Aquí tenim un problema greu: Salaris baixos, temps parcial no volgut i temporalitat abusiva configuren un mercat de treball ineficient i injust.
Ara bé, un Estat del Benestar que no inverteix ni aposta per les famílies i per la infància de manera estable i permanent, un estat del benestar sense la capacitat de garantir uns ingressos mínims per als nens i les nenes en temps de crisi és un Estat del Benestar insuficient. És més, un Estat del Benestar que en temps de bonança, de creació intensa d'ocupació i de creixement econòmic manté de manera continuada taxes altes de pobresa infantil respecte el nostre entorn europeu és un Estat del Benestar no orientat al futur.
Des d'aquest punt de vista podríem apuntar tres febleses clares. Primerament, la manca d'ajuts econòmics universals i suficients per a les famílies amb fills esdevé un greu problema; a diferencia de la majoria dels estats de la Unió Europea,Espanya no té una prestació econòmica universal per a fill a càrrec. Des de principis dels anys 90 existeix una mínima prestació de la Seguretat Social per a les famílies pobres; en l'actualitat aquesta prestació és de 291 euros anuals per a les famílies amb ingressos inferiors als 11.500 euros. En el cas de les famílies nombroses i amb fills amb discapacitat tant el llindar d'accés com les quantitats de les prestacions augmenten. Una prestació tan escassa no té pràcticament cap mena d'incidència en la millora dels ingressos de les famílies amb fills ni serveix per a disminuir el risc de pobresa infantil. En aquest sentit és imprescindible recordar el paper que té el sistema públic de pensions per a garantir ingressos estables per a les persones grans també durant temps de crisi. Aquest sistema de pensions, estable i permanent, ha permès, malgrat les congelacions de pensions, l'establiment de copagaments sanitaris i els increments d'impostos, disminuir durant aquests anys el risc de pobresa entre els majors de 65 anys de manera contundent. Malgrat que la protecció d'aquest sector tan nombrós de la població no ha augmentat, en comparació amb la realitat de les famílies sense feina, amb fills i amb una protecció social insuficient, la posició relativa de la gent gran ha millorat.
En segon lloc, la feblesa i la insuficiència de serveis per atendre els fills quan els dos progenitors treballen, o quan és una sola persona la que es fa un càrrec d'una criatura, és una altra característica del nostre insuficient Estat del Benestar. Les famílies més pobres es troben amb més dificultats tant per a atendre l'educació dels seus fills com per a mantenir el lloc de treball d'ambdós progenitors. Els resultats són evidents; aquesta feblesa del sistema de llars d'infant o de serveis per a facilitar la conciliació de la vida familiar i laboral té altres conseqüències més enllà de la pobresa infantil. Per una banda, ens ajuda a explicar de manera decisiva els baixos índexs de fertilitat i la baixa natalitat que patim. Per altra, dificulta la incorporació de la dona al mercat de treball quan els costos dels serveis que faciliten la conciliació no són compensats pels salaris percebuts fora de casa. En aquest sentit la Unió Europea insisteix darrerament en la necessitat de promoure polítiques de conciliació familiar i laboral, accessibles per a la majoria de les famílies, com a estratègia per a generar més i millor ocupació.
I en darrer lloc, alguns estudis posen de manifest que la preferència per les deduccions fiscals com a política social practicada a Espanya durant les darreres dècades, no només no té un efecte redistribuïu, sinó que acaba tenint conseqüències regressives en termes de reducció de les desigualtats d'ingressos atès que una part molt significativa de l'esforç de la política pública no es focalitza pas en els més desafavorits.
L'agenda de qüestions a l'hora de parlar de com ataquem la pobresa infantil i prioritzem les inversions en infància és amplia i profunda.
Justament, en un d'aquests darrers àmbits, ara fa unes setmanes el Grup Parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats vàrem defensar una proposició de llei per a millorar substancialment la prestació per a fill a càrrec de la Seguretat Social, convertint-la en un instrument potent per a lluitar contra la pobresa infantil i avançar en una regulació que s'acosti a la de la resta d'estats europeus. En concret, la proposta de CiU consisteix en augmentar el llindar d'accés a aquesta prestació fins el 25.400 euros anuals, que en l'actualitat és la renda mitjana; i en augmentar la quantitat de la prestació fins els 1200 euros anuals per fill. Aquests xifres augmenten en el cas de les famílies nombroses (llindar d'accés 33.000 euros anuals i 1500 euros per fill) i també en els supòsits de fills amb discapacitat (entre 3.600 i 14.000 euros per fill a l'any en funció de la discapacitat). A més, plantegem que aquesta prestació sigui gestionada per les Comunitats Autònomes, obrint la possibilitat que aquestes puguin complementar les quanties establertes.
Es tracta d'una proposta ambiciosa, que suposaria incrementar la despesa en prestacions per fill a càrrec entre 6.500 i 7.000 milions d'euros anuals, i que s'encaixa en l'actual lògica institucional, dins de la qual les possibilitats de la Generalitat de Catalunya per a fer una aposta potent en la lluita contra la pobresa infantil són extremadament escasses, sempre parcials i orientades a l'emergència social, enfront d'un Estat central que continua tenint una capacitat de despesa rellevant.
Notícies relacionadesEl PP va rebutjar la nostra proposta, que va rebre el suport del conjunt de l'oposició.
Insistirem en els propers temps amb aquest plantejament, tant en la política espanyola, com en el debat obert a Catalunya sobre el futur del país, perquè estem convençuts que un país millor, més just i més pròsper demà, té a veure en com tractem avui els nostres nens
