idees
Platero i ella
Zenobia Camprubí, María de Maeztu, Victoria Kent, Clara Campoamor... entre moltes dones van concebre la nova dona espanyola, que s'acostava amb gran ardor a la nova dona lliure (en construcció). La Zenobia ficcionada a Platero y ella (Torremozas, 2014), d'Elisa Constanza Zamora Pérez, no vol resultar rara per conduir un cotxe. La dona nova que Camprubí portava dins seu era capaç de fer conviure una esposa dedicada al seu marit i una dona dedicada a la seva condició. No són gaires les que aconsegueixen treure's la cotilla cenyida amb què s'han de vestir les que acompanyen un poeta de la talla de Juan Ramón Jiménez. És difícil destacar quan s'està massa ocupada a satisfer l'ànima turmentada de l'home a qui s'estima, un home brillant i talentós. Però Camprubí injectava llibertat americana a aquesta nova dona feta de parracs de Maeztu, Kent o Campoamor; i no només a la nova dona, sinó també al seu company i a la companya del seu company -la poesia-.
Zenobia era feminista, traductora, esposa, dona, revolucionària. L'Americanita, la dona de la rialla de la qual es va enamorar un home com Juan Ramón Jiménez, tan retret i aïllat. Era la classe de dona que no es casa, però va acabar fent-ho.
M'agrada saber qui són María Pilar Donoso, Mercedes Barcha o Carol Dunlop. Com es viu amb aquella càrrega -pobrets, com pateixen, deia la Gaba parlant amb les dones del Boom. Per això m'admiren les dones que fan el pas i escriuen Los de entonces o es converteixen en les editores i les traductores dels seus marits, com Zenobia o Pilar del Río. Com és quedar-se a l'ombra, i com és fer un pas endavant i no desatendre les rialles d'una, la llibertat d'una i la devoció a l'altre. A Platero y ella ni Platero ni Juan Ramón són protagonistes: Camprubí necessitava que la dona nova que ella va construir a retalls li fes justícia. En l'aquí i en l'ara, Zenobia, li hem donat al teu riure i a la teva ombra el valor que es mereixen.
