El narcisisme de les petites diferències
Comença un 2015 trepidant des del punt de vista polític i decisiu per al futur més immediat del país. Durant els propers dies es veurà si a Catalunya hi ha la intel·ligència política que el moment que vivim exigeix. De moment sembla que no i que els prejudicis i les comoditats d’allò conegut s’imposen. No hi ha ganes de risc i menys de ser generós i modest. Tot el contrari.
Allò que tocaria ara, especialment després de l’èxit de mobilització sense precedents del passat 9 de novembre, seria que tota l’energia que una part molt rellevant i decisiva del país va expressar trobés la millor formula per a canalitzar-se políticament. Sense aquesta canalització, tot plegat corre el risc objectiu d’acabar afeblint la demanda democràtica de sobirania i que es deixi passar la millor oportunitat que aquest país ha tingut per a exercir el seu dret a decidir.
Fa unes setmanes, el professor Borja de Riquer, en un col·loqui promogut per la plataforma Sobiranistes d’Esquerra, ens recordà de manera brillant i pedagògica, els esforços i els encerts, també els fracassos, de la capacitat històrica del catalanisme de construir la unitat política en els moments decisius.
Des de la resposta de la Solidaritat Catalana de 1906 a la Llei de Jurisdiccions fins la creació de l’Assemblea de Catalunya durant el tardofranquisme passant per la campanya en favor de l’autonomia del 1919 o l’esclatant èxit republicà a les eleccions municipals d’abril del 31, els grans salts endavant del segle passat van estar acompanyats de majories molt grans i plurals, que van saber articular una formula política unitària per a fer canalitzar les demandes i els anhels majoritaris de la societat.
Des d’aquest punt de vista, la formula concreta proposada pel President Mas és aquella que s’acosta més i millor a la unitat política necessària per a convertir unes eleccions al Parlament en un referèndum sobre la independència de Catalunya per la nitidesa i la simplicitat del seu plantejament. Certament la feblesa de la proposta del President és que no permet evidenciar la pluralitat ideològica dels partits sobiranistes, però diria que aquells que tant posen l’accent en aquesta idea pateixen aquell síndrome que Freud va saber definir tan bé com el ” narcisisme de les petites diferències“. Alguns tenen la necessitat de remarcar unes diferències sobre el model de societat que realment no existeixen. I és que entre el pol dels partits sobiranistes (CDC, UDC i ERC), però diria que fins i tot en la pràctica real quan ICV ha governat a l’Ajuntament de Barcelona, les coincidències en la defensa del model de societat existent a Europa (democràcia parlamentària, drets humans, pluralisme ideològic, llibertats personals, llibertat d’empresa, dret a la negociació col·lectiva, igualtat de drets, Estat del Benestar, política fiscal redistributiva, respecte al medi ambient, compromís internacional amb el desenvolupament…) són un amplíssim comú denominador que justificaria un ampli acord en unes eleccions plebiscitàries. Només la CUP trencaria aquesta lògica, encara que allà on han governat tampoc han estat tan lluny d’acomodar-se al marc polític existent a Europa…
Si no hi ha llista unitària del pol sobiranista, la campanya i el resultat electorals no seran sobre la independència sinó sobre les polítiques que les diverses candidatures proposen, cap d’elles allunyades del model europeu en essència, però amb accents, prioritats i perspectives legítimament diverses…
Notícies relacionadesSi aquest és l’escenari que alguns desitgen i és aquest el que s’acaba imposant, a CDC li toca posar-se les piles i accelerar el seu procés d’aggiornamento, perquè el país tornarà a necessitar un catalanisme interclassista, amb vocació de govern, capacitat de diàleg i voluntat de sumar i reagrupar la gent que defensem el progrés per a la majoria de la societat.
Post publicat al blog de Carles Campuzano
