25 anys de desunió del Magrib

Han passat 25 anys des de la fundació de la Unió del Magrib Àrab (UMA) amb un resultat decebedor que no està a l'altura ni de les aspiracions dels pobles de la regió, ni dels desafiaments que afronta la comunitat internacional a la zona. No s'ha aconseguit cap integració entre els cinc països de la Unió -Algèria, el Marroc, Tunísia, Líbia i Mauritània-i això ha causat gran desordre i pèrdua d'oportunitats en un context de globalització i agrupacions regionals.

Un factor clau són les diferències polítiques entre Algèria i el Marroc pel contenciós del Sàhara Occidental i el tancament de les seves fronteres des de fa 20 anys. Els dos països representen el 75% del total de la població i el 70% del PIB de la zona. A més, és preocupant que la proporció de la despesa militar en relació amb el PIB s'hagi incrementat en un 19% al Marroc i en més del 65% a Algèria, un malbaratament sense precedents.

El món es mou per a la formació de blocs econòmics i zones de lliure comerç i mercats de consum integrats, però el Magrib segueix absent de l'escena internacional, econòmica i comercial. Les diferències internes o la seguretat i la política enfosqueixen les afinitats i la complementarietat en sectors com l'energia, l'agricultura, el turisme, els minerals, els recursos humans i la proximitat als mercats europeus, àrabs i africans.

Al conjunt dels països del Magrib hi viuen 100 milions de persones amb una mitjana d'edat de 24 anys, i una riquesa estimada en mig bilió de dòlars. El superàvit fiscal arriba als 30.000 milions de dòlars i les reserves de divises han superat els 352.000 milions de dòlars. Davant la pressió demogràfica la regió ha de crear 20 milions de llocs de treball l'any 2020 per mantenir l'estabilitat. Però la falta d'una verdadera integració està impedint atraure inversions i el creixement insuficient costa pèrdues econòmiques de 8.000 milions d'euros anuals. A més, el comerç intermagribí és el menys integrat en el món: és del 3,3% davant del 62% de la UE o el 26% de l'ASEAN, que agrupa països del sud-est asiàtic.

L'impacte de la crisi global s'ha percebut profundament en tots els sectors de les economies nord-africanes i ha contribuït a un augment del proteccionisme comercial i a un debilitament de la inversió. Però els països del Magrib requereixen estimular la diversificació econòmica i crear ocupació.

La solució existeix, és a casa i és coneguda: passa per la reactivació de la Unió del Magrib Àrab (UMA). Sumant forces hi tenen molt a guanyar amb economies d'escala important, un potencial real de creixement i un gran mercat de consumidors. En 10 anys, el Magrib podria guanyar fins a un 30% de PIB si finalment decidís obrir les seves fronteres. En cas contrari, corre el risc de faltar una altra vegada a la seva cita amb la història.

De la mateixa manera que la Unió Europea va començar com una unió del carbó i de l'acer en la dècada de 1950, els recursos de la regió poden servir per unir. Un exemple és el gasoducte del Magrib del desert algerià a Espanya a través de territori marroquí, en ús des del 1996 i que ha beneficiat Rabat i Alger, però també Espanya.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

La possible integració atrauria empreses internacionals i la creació de milers de llocs de treball en una zona on l'atur arriba a xifres importants (20%). Podria fer guanyar anualment a cada país de la regió 5.000 milions de dòlars, la creació de més 2.500 pimes, un augment de les exportacions i un 3% del PIB. La idea és temptadora. Potser, després de dècades de lluita interna regional, la conveniència econòmica podria donar lloc a un mercat únic magribí. Això impactaria positivament en països com Espanya i Itàlia, ja que les necessitats d'aquesta regió es transformarien en oportunitats per als seus veïns europeus.

ÉS Urgent trobar la manera de superar el conflicte polític a través de l'economia, com va passar entre França i Alemanya després de la segona guerra mundial. Però les diferències polítiques s'han incrementat, especialment arran de la primavera àrab. La regió viu una situació d'incertesa: crisi econòmica a Europa -el seu primer soci econòmic-, guerra a Líbia, Tunísia esperant consolidar la seva revolució, canvis constitucionals al Marroc i Mauritània, i intents graduals molt lents de reformes a Algèria. Això indica que estem en una etapa clau i els països del Magrib no poden esperar, perquè el risc és veure que sols no puguin respondre a les exigències. Són temps decisius i el paper de la societat civil és clau. Els països del Magrib han de transformar l'amenaça de fractura econòmica en una oportunitat, construir un futur comú, i convertir la seva debilitat en fortalesa. Expert en temes àrabs i mediterranis.