Tribuna
Una senyora
Cayetana sempre ha estat un dels meus personatges més estimats. Un dels primers que vaig fer i un dels que més satisfaccions m'ha donat. Sens dubte, ella va ser una senyora sempre. Va acceptar i encaixar molt bé des del principi la meva imitació. La meva recreació de la duquessa tenia un halo d'afecte i simpatia cap a ella que no sempre desenvolupes amb tots els personatges... i penso que ella va entendre i acceptar el meu treball de forma tan elegant que sorprenia.
Tant és així que va acceptar encantada la nostra invitació per venir a Sevilla a veure l'obra teatral Yes, We Spain en què jo tenia un número en què imitava la duquessa cantant i ballant... Quan vaig fer l'esquetx davant seu, el públic va embogir i li va dedicar una gran ovació. Ella somreia a la platea i responia a les mostres d'afecte. El seu marit se la mirava extasiat... Va ser un moment increïble i inoblidable. Al camerino es va dirigir a mi i simplement em va dir: «Gràcies». Una altra mostra de la seva forma de veure i entendre la vida, de comprendre que l'art de la imitació neix de l'admiració, el respecte i la popularitat d'algú.
Sempre penses que quan se'n va un dels teus imitats se'n van hores d'estudi, de dedicació i d'afecte observant aquell personatge... En el cas de la duquessa, a més, s'hi uneix l'afecte personal. Era gran d'Espanya, però sobretot, era gran com a persona. Pensaré com, però m'agradaria seguir recordant-la als meus xous... És una forma de mantenir-la viva en el record de tots.
