Anàlisi
Oh, fi d'una aristocràcia
Devia tenir uns 15 anys quan, en un viatge a Sevilla, em vaig entestar a visitar el palau de las Dueñas, la residència que la duquessa d'Alba ha escollit per acabar els seus dies. El que en veritat desitjava l'adolescent que vaig ser, boja de poesia, era olorar els gessamins del jardí, trepitjar l'illa d'ombra on Antonio Machado havia escrit els versos que va musicalitzar el Nano Serrat: «Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla y un huerto claro donde madura el limonero» (el poeta va néixer al palau perquè el seu progenitor hi treballava de jardiner). M'acompanyava la meva mare, sevillana del camp, però no va poder ser, no ens van deixar entrar-hi: «Els senyors són a la casa», va dir cortesament el vigilant de la portalada. Una frase que a Andalusia ho diu tot.
Cayetana Fitz-James Stuart, amb els seus 46 títols nobiliaris i 20 vegades gran d'Espanya, és potser l'última representant d'una aristocràcia rància que explica bastant els perquès d'aquest país, l'entrellat històric, sobretot de l'Ebre cap avall. Va ser la dificultat de cultivar immensos espais de terra àrida el que va convertir el sud durant la Reconquista en un enorme latifundi, en grans lots de terreny amb què els monarques van compensar els nobles castellans que els havien ajudat en la croada contra els moros. Bé ho explica l'historiador britànic J. H. Elliott a l'assaig La España imperial, 1469-1716. D'aquells temps prové la grandesa dels Alba, les 35.000 hectàrees, els blasons i el patrimoni de 3.500 milions d'euros.
El paisatge històric va assumir al sud el pitjor del franquisme, l'encens i el senyoritisme prepotent. Fins i tot en els anys 50, masses de pagesos sense terra anaven pels cortijos fent peonades, alimentats amb un cant de pa i olives, a l'espera d'una reforma agrària que ni tan sols es va empendre de debò amb l'adveniment de la República. Eren els que firmaven amb el dit. L'Espanya vençuda i no exiliada.
Filla predilecta
Quan van nomenar Cayetana d'Al-
ba filla predilecta d'Andalusia, el
febrer del 2006, hi va haver protestes de jornalers al crit de «menys medalles i més reforma agrària». Però seria injust carregar sobre les espatlles de la duquessa tot el pes de la Història: un neix on neix. Bé podria haver dilapidat la hisenda, haver-se polit els goyas i tizianos que engalanen les seves estances, lluir peineta i menyspreu. Però ella va voler ser lliure
-els diners hi ajuden-, acostar-se al poble, almenys en la seva estètica, i va escollir entre els seus primers marits dues intel·ligències preclares.
Ara, en el moment final, ve al cap aquell altre poema de Machado, Lloro y coplas a la muerte de Don Guido:
«¡Oh fin de una aristocracia!/ (…) las yertas manos en cruz,/ ¡tan formal!/ el caballero andaluz». Només faria falta canviar el gènere per acomiadar la més andalusa de les aristòcrates madrilenyes.
