La clau

'Mea culpa' del director

1
Es llegeix en minuts

Això, més que un article, és un desfogament personal; espero, apreciat lector, que ho sàpiga disculpar. No he entès mai el magnetisme que Cayetana Fitz-James Stuart, al cel sigui, desperta en la societat espanyola des de temps immemorials. Des que era petit, quan per primera vegada vaig distingir la seva cara a la televisió i vaig sentir la seva veu trencadissa, em pregunto quines són les raons que expliquen l'atenció que sempre li han prestat els mitjans de comunicació, així com la devoció que li professen molts espanyols.

La mort de la duquessa d'Alba ha aguditzat aquesta íntima inquietud meva, i buscant respostes em forço a llegir entre línies els lapidaris amb què l'han acomiadat les autoritats espanyoles. «Figura rellevant de les arts, el col·leccionisme i el mecenatge» (Mariano Rajoy, president del Govern). «Va ser una dona lliure i valenta que va anar sempre a la seva» (Alfonso Guerra, diputat del PSOE). «Una persona amb un caràcter fort, una personalitat lligada als costums de la comunitat que sempre va viure com va voler viure» (Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia).

A diferència del seu pare, ministre, primer ambaixador franquista i després antifranquista com a monàrquic, els mèrits laborals de la cap de la Casa d'Alba se circumscriuen a la conservació de la seva ingent fortuna i del patrimoni cultural familiar, heretats i engreixats gràcies a les milionàries subvencions agrícoles que va rebre com la primera terratinent que era de tot Espanya. Una cosa que potser va ser motiu d'enveja, però no d'elogi.

Notícies relacionades

Pròxima a la Casa del Rei, Cayetana atresorava títols nobiliaris (fins a 18 vegades Gran d'Espanya) i honorífics, va sumar casaments, va gaudir del flamenc i dels toros i va copar durant dècades les revistes i els programes del cor. Fins aquí la seva obra.

Símbol d'una altra època

I heus aquí el mea culpa del director:  ¿a què ve llavors dedicar-li l'obertura de la web, la portada i vuit pàgines de l'edició impresa? No sempre la premsa es pot sostreure als fenòmens socials que no acaba de comprendre, i l'adéu a la duquessa d'Alba, un símbol d'una altra època, és un d'aquests casos.