La rerebotiga del comerç internacional

Traficants d'or vermell

La recollida de tomàquets origina una massiva explotació laboral de dones a la zona marroquina de Biougra

4
Es llegeix en minuts

Gràcies als amics d'Attac, vam tenir la possibilitat de visitar la zona de Biugra, una de les aglomeracions del Souss, al Marroc i focus estratègic d'un dels negocis més desconeguts del món. Just aquells dies s'aprovava a Espanya la regulació que permet comptabilitzar el tràfic de droga al PIB. ¿Coincidència? A l'acostar-nos a la localitat, els nostres amfitrions ens van assenyalar un punt de la carretera on esperaven més d'una cinquantena de camions i tractors amb remolcs oxidats. «Allà dalt hi porten i en tornen diàriament els obrers», expliquen, «ja veieu que aquesta forma de transport no és acceptable ni per a la ramaderia».

Quan passem per la vora dels camions advertim que hem donat per suposat que es referien a homes, però a qui en canvi veiem al costat dels camions són dones. Dones que es recullen les faldilles de colors per pujar als remolcs.

Tot i que està prohibit visitar el lloc de treball, els bons contactes dels nostres amics activistes ens permeten entrar a les seves vivendes. Muriendas, que diria Gloria Fuertes veient aquests habitacles gairebé sense llum, de set o vuit minúscules habitacions que comparteixen tres i quatre dones per peça. No hi veig mobles, només roba apilada en racons juntament amb  matalassos estesos per terra i bosses de plàstic penjades en claus. S'asseuen i expliquen la seva realitat.

Comença Khamil·la, que ens diu que té 20 anys. «Des que vam deixar les famílies, treballem per pagar allotjament, roba i menjar. Estem extenuades -expressa enèrgica-,

ens tracten com a pelfuts però quan ho diem als caps ens contesten que si no voleu treballar, allà teniu la porta». Sembla que algunes fa més de 12 anys que s'hi dediquen, com Aïxa, de la qual només veiem uns grans ulls negres i que amb veu transparent i aquelles paraules aspirades pròpies de la seva llengua, denuncia que avui mateix ella i la seva germana han estat acomiadades per participar en el sindicat.

Després de Khamil·la i Aïxa arriben altres declaracions que detallen de forma semblant jornades de treball insuportables. Necessitem un descans. Tornem al carrer però l'aire calent també suggereix dolor i maltractament. És un descans i gairebé al moment ja tornem a ser davant d'altres dones, aquest cop a la seu del sindicat, on diuen: «Aquí ens hi sentim més fortes».

Budergui, arribada de Marràqueix i de 30 anys, ens sacseja amb el seu testimoni. «És un treball dur per a les obreres. A més, de matinada has de deixar la criatura amb algú que te la cuidi, també tens la responsabilitat de la feina de casa..., i treballem des de les set del matí fins gairebé les dotze de la nit. En una ocasió vam demanar una guarderia però ens la van denegar. No hi ha ni un racó net per menjar».

A tocar de la finestra hi ha Khirardi que sembla la més gran. Estic pensant en tot el que ella deu haver passat quan la seva veu s'avança i ens explica que «una vegada, per parlar de les nostres condicions de treball, em van tractar de puta. Quan em vaig defensar, el cap em va fer fora i va presentar una queixa contra mi. Va dir: 'La que vagi al sindicat la mato encara que hagi d'anar a la presó'». És difícil sostenir la mirada d'aquesta dona amb tantes raons plorades als seus ulls. Sembla que és per ella i altres companyes a qui van acomiadar que s'han decidit a parlar i denunciar.

S'ha fet de nit i se sent el soroll d'un cotxe passar, un cruixir adient als laments de les dones, quan és Saadia qui pren la paraula i relata com cada dos o tres dies, allà on treballen, «ruixen amb uns productes químics molt forts que fan que ens posem malaltes». I sentencia amb versos d'un poeta: «Si moro amb dignitat, la meva mort serà una nova vida».

¿Qui i per a què necessita aquestes mans delicades però tan maltractades? ¿Què hi fiquen en aquestes caixes que carreguen elles mateixes a l'esquena perquè així no puguin ni aixecar-se fins a tenir-les plenes? ¿Quins diamants posseeix el Marroc que tan bé es venen després a Espanya i altres punts d'Europa? ¿Quin negoci es porten entre mans els que les exploten? ¿Quins hospitals i escoles van prometre en aquesta regió i mai van arribar a canvi d'aquest saqueig? ¿Per què aquests llocs de treball esclavitzat es ruixen amb productes químics? ¿Quin és l'or vermell que sols elles són capaces d'extreure amb cura sense perdre'n ni un sol gram? ¿És tràfic d'alguna cosa? ¿De què?

Són tomàquets.

Jo ho he vist gràcies al documental Agronegocios europeos en el Souss

Notícies relacionades

(www.soberaniaalimentaria.info).

Són tomàquets i ara que s'acaba la temporada del nostre tomàquet local, volem seguir-ne menjant, pensem que molts arribaran del Marroc. Proposo la veda del tomàquet, per dignitat, com diu el poeta. Coordinador de la revista 'Sobiranía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas'.