Marx ha tornat

La reacció fora de lloc d'alguns mitjans de comunicació -i no només de la dreta- a l'assemblea que aquest cap de setmana ha celebrat Podem al pavelló madrileny de Vistalegre dóna idea de fins a quin punt la formació política de Pablo Iglesias s'ha convertit per als genuïns representants del malparat règim del 78 en una espècie de perill públic per a la democràcia. Ahir es destacava als diaris de Madrid que Podem no va omplir (van assistir 7.000 persones al conclave, menys que a alguns mítings del PP i del PSOE en el mateix recinte), que el format de l'acte va ser similar al de qualsevol altre dels partits de la casta, que Iglesias estava escortat per sis encarregats de seguretat i que una incondicional li va donar un copet allà on l'esquena perd el seu honest nom. És a dir, desqualificacions de to paternalista i denúncia que l'idealisme d'aquests nois desapareix quan topen amb la realitat.

Però el més destacat a les portades va ser la frase, inequívocament inspirada en Karl Marx, pronunciada per Iglesias durant el seu encès discurs: «El cel no s'aconsegueix per consens, s'aconsegueix per assalt». Els més exagerats han volgut veure aquí una referència a futures situacions violentes. Altres veuen en la retòrica de Podem una tornada al vell ideal comunista encarnat per l'URSS. Pel que es veu, el comunisme encara espanta, ¡25 anys després de caure el Mur!

Dots mitinguers

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Però el que va fer Iglesias en la seva intervenció va ser aprofitar els seus innegables dots mitinguers per deixar anar un discurs radical i esperançador per als que han perdut tota la fe en la vella política. En realitat, Iglesias ha consolidat aquest cap de setmana el seu lideratge a Podem, tot i que l'interessant debat sobre el model organitzatiu continua, i s'ha presentat davant la societat espanyola com un nou líder que aspira a tot, inclosa l'arribada al Govern (l'assalt al cel).

S'ha recorregut molt a la comparació entre Iglesias i el jove Felipe González de la transició. La paradoxa és que el segon va haver de desprendre's del marxisme per arribar al poder, i el primer, 35 anys després, recupera els postulats de Marx per guanyar vots.