La clau

La sortida: un procés constituent

1
Es llegeix en minuts

Endimoniat és el dilema en què, amb la cooperació necessària de l'Estat, s'ha situat el bloc sobiranista: o consulta il·legal el 9-N, impracticable logísticament i d'extrema fragilitat política per la carència de garanties democràtiques, o unes eleccions (voluntariosament) plebiscitàries supeditades al càlcul partidista de CiU i ERC i amb un veredicte, si fos inequívocament independentista, que estaria condemnat a tornar a col·lisionar amb la infranquejable muralla constitucional. Sense ànim de donar consells als que no en demanen, ni cap esperança que aquests siguin atesos, deixarem aquí descrit un camí transitable que permetria escapar d'aquest carreró sense sortida.

L'«astúcia» de què es va ufanar Artur Mas abans de la fulminant suspensió del 9-N no era cap altra que l'ardit de presentar la consulta com una gran enquesta per conèixer el parer dels catalans sobre la conveniència de promoure una reforma constitucional. És veritat que el recurs del Govern central presenta aquí un punt feble, a l'equiparar la consulta a una «iniciativa popular via referèndum» per a la reforma de la Carta Magna que aquesta prohibeix; totes dues s'assemblen com un ou a una castanya. Però per a aquest viatge el president no necessitava la nova llei de consultes: la del 2010, impugnada però en vigor, hauria estat sufi­cient.

Notícies relacionades

A la seva empara, Catalunya podria sol·licitar autorització a l'Estat per convocar un referèndum amb plenes garanties democràtiques i una pregunta clara: «¿Vol que la Generalitat negociï amb l'Estat un nou estatus polític per a Catalunya en el marc d'una reforma constitucional?» Si vetés aquest referèndum legal, el Govern central s'exposaria a l'oprobi europeu i a la reprimenda de la justícia comunitària.

Ànsies de canvi

Desencadenar des de Catalunya un procés constituent, que Espanya necessita urgentment i que abordarà tard o d'hora, permetria a l'independentisme mesurar les seves forces reals en unes posteriors eleccions autonòmiques, per després canalitzar, sense posar en risc la cohesió social, les ànsies de canvi expressades pels catalans al carrer i a les urnes.