ANÀLISI
A qui es pot consultar i sobre què
És indubtable que els serveis jurídics de l'Estat llegiran amb molta atenció el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries (DCGE) sobre la proposició de llei de consultes populars no referendàries i altres formes de participació popular publicat divendres. Està ben fonamentat, i la qualitat dels vots particulars és la prova que els arguments de la majoria no són gens banals. És natural, si ens fixem en les dificultats de fons que el DCGE ha de resoldre per establir compatibilitat amb la Constitució i l'Estatut de la llei de consultes populars.
La Constitució no parla de «consultes», i tampoc defineix què és un «referèndum». Ha sigut el Tribunal Constitucional, especialment a la seva sentència 103/2008, qui ha establert que els referèndums són una varietat de les consultes populars. Així, l'article 122 de l'Estatut atribueix a la Generalitat la competència exclusiva de convocar «consultes populars». No pot convocar referèndums, i, segons l'esmentada sentència del Tribunal, un referèndum és una consulta popular en què participa la ciutadania inscrita al cens electoral, segons la normativa i les garanties pròpies dels processos electorals.
Vet aquí el primer problema: la proposició de llei de consultes preveu fer-les als catalans i estrangers residents de la Unió Europea majors de 16 anys. Com és lògic, aquest conjunt inclou necessàriament les persones que formen part del cens electoral a Catalunya. El dictamen diu no obstant que una consulta d'àmbit català «no equival a una crida al cens electoral català», però no em convenç. Pot no ser equivalent, però la qüestió és que inclou les mateixes persones que componen el cens.
Dictamen no tan estricte
Si el primer problema és a qui es pot consultar, el segon és sobre què es pot preguntar. L'article 122 de l'Estatut, citat abans, restringeix l'abast de les consultes que empara les competències de la Generalitat, i, si és el cas, dels ens locals. Indiscutiblement, són competències de la Generalitat les enumerades al Títol IV de l'Estatut. El dictamen del Consell de Garanties 15/2010, del 6 de juliol, que no va tenir cap vot particular, situava allà «l'àmbit estricte de les competències de la Generalitat». L'actual dictamen no és tan estricte perquè que ens diu que una consulta popular no referendària pot referir-se també al «conjunt de funcions i facultats d'iniciativa i impuls polític que, al llarg de l'articulat de l'Estatut, són atribuïdes a les institucions catalanes».
Segons el meu parer, aquest canvi es pot justificar: eixampla l'exercici del dret de participació (article 23 de la Constitució) a tot allò que poden fer les institucions de la Generalitat; és a dir, a allò per a què cadascuna d'elles sigui competent.
No cal dir que és molt poc probable que la doctrina dominant al Tribunal Constitucional, entre diverses interpretacions, accepti la que sigui més favorable a l'autogovern. Potser per això hem arribat fins on som ara, però aquest és un altre tema.
