La contesa
El somni d'Alfons XIII
Alfons XIII i la seva llavors nòvia, Victòria Eugènia de Battenberg, el 1906. /
Espanya es va declarar neutral en la Gran Guerra, al ser incapaç de realitzar un gran esforç bèl·lic. Però, com va assenyalar el polític Eduardo Aunós el 1940, la guerra se li va ficar a casa», fet que va tenir importants conseqüències. Després del desastre del 1898, l'Imperi espanyol es reduïa a una porció muntanyosa i indòmita del Marroc. El jove i impetuós Alfons XIII anhelava engrandir-lo annexionant-se Portugal i, el 1913, amb 28 anys i guiat pels seus sentiments aliadòfils, va temptejar sense èxit el suport francès i britànic a la seva projectada Unió Ibèrica.
PRUDÈNCIA DEL REI / Quan el setembre del 1914 Portugal es va sumar a l'Entesa, els alemanys van brindar aquesta possibilitat al rei, així com la de conquistar Gibraltar. Però el Govern espanyol s'hi va oposar i el monarca -segons l'historiador Gabriel Cardona- «temia que Anglaterra i França repliquessin envaint les Balears i les Canàries, bombardegessin els principals ports i bloquegessin les comunicacions marítimes». Llavors Alfons XIII va optar per una prudent neutralitat, afavorida per la seva dona britànica, Victòria Eugènia (amb dos germans al front), i la seva mare austríaca, Maria Cristina (germana del general en cap de l'Exèrcit austrohongarès).
No obstant, el sobirà va tenir la seva pròpia política (en privat fins i tot va al·ludir als ministres denominant-los «maleïts idiotes») i va intentar erigir-se en mediador internacional. Amb tal fi, va crear una Oficina Pro Captius que va socórrer presos dels dos bàndols i, després d'entrar Itàlia en guerra el 1915, va oferir al Papa mudar-se a El Escorial per garantir la seva seguretat.
No obstant, l'impacte del conflicte va transcendir les altes esferes i va alterar profundament el país. Els grans ingressos generats per les compres dels dos bàndols no van revertir en la modernització de la indústria i del camp, sinó que van crear nou-rics que van dilapidar la seva fortuna en despeses sumptuàries. Amb la postguerra, l'economia es va refredar i va mostrar la seva debilitat. La inflació va reduir el poder adquisitiu dels obrers, mentre va cobrar força el denominat «bolxeviquisme» (el 1919 la CNT es va adherir a la III Internacional, comunista).
A la vegada, encara que la societat era eminentment rural i analfabeta gairebé en un 50%, l'opinió pública -o «publicada»- va conèixer una divisió intensa entre aliadòfils i germanòfils. Ho va il·lustrar de manera gràfica Miguel de Unamuno el 1917, quan va afirmar que «Espanya està avui en guerra civil». Fins i tot àmbits catalanistes van voler internacionalitzar la seva causa enviant voluntaris a lluitar sota pavelló francès. Tals efectius van sumar 2.000 homes, però els promotors de la iniciativa van engruixir la xifra a 12.000, al sumar-hi els soldats francesos del Rosselló.
La presa de partit pels països bel·ligerants va conformar un laboratori d'idees i actituds i, segons els historiadors Andreu Navarra i Maximiliano Fuentes, va marcar la futura evolució política. Així, l'aliadofília compartida pels catalanistes i l'esquerra espanyola va fer que aquesta assumís ja llavors l'autonomisme. El resultat d'aquesta efervescència política i social va ser que l'Espanya del 1918 poc tenia a veure amb la de l1914: les seves institucions i partits dinàstics eren ja obsolets. La Gran Guerra va ser un sisme invisible que va alterar el país de manera irreversible.
Historiador
I DEMÀ:
17. Espanya, formiguer d'espies.
