Mundial, patrocinadors i indígenes

Em van lligar a un arbre al bosc, em van embenar els ulls i em van dir que moriria i que ningú podria trobar-me. Em van abocar un líquid amarg a la boca i em van dir que me l'empassés. Després van disparar uns quants trets a prop de les meves orelles i ja no podia sentir res, llavors se'n van anar en el seu automòbil». Així explica un noi guaraní, Valmir Guarani Kaiowá, com van intentar matar-lo el 2 juny passat, quan ja falten pocs dies perquè al seu país s'inauguri el Mundial de futbol.

Un territori, el Brasil, que cap a l'any 1500, quan van arribar els europeus, era la llar per a més de 10 milions d'indígenes i que ara -segons l'organització Survival- al seu poble més nombrós, precisament el guaraní, són tan sols 51.000 persones que ocuparien menys de les dues terceres parts de l'aforament de Maracaná on, entre crits i passions, es tancarà el Mundial. Altres pobles indígenes han quedat tan reduïts que no formarien un equip de futbol, com els cinc supervivents del poble akuntsu; els quatre supervivents del poble juma; o els tres supervivents piripkuras.

Pot semblar una metàfora però és ben cert que els camps de futbol del Mundial són la imatge de l'espoli i el robatori de territoris on des de sempre han viscut els pobles originaris i que avui, per interessos del sector de la fusta, de l'agricultura i la ramaderia industrial, megarepreses hidroelèctriques, la recerca d'hidrocarburs i centenars de carreteres que els travessen, segueixen sent destruïts a velocitat superior a l'esprint d'un davanter.

La supervivència o no d'aquestes comunitats -algunes, voluntàriament, segueixen sense entrar en contacte amb la nostra civilització- no tan sols depèn de la voluntat política de la nació que els governa (que dedica 791 milions de dòlars per pagar la seguretat de la Copa del Món, una xifra 10 vegades més gran que tot el pressupost anual del seu Departament d'Afers Indígenes), sinó també dels que en altres continents asseguts davant la tele veurem gestes de riquíssims esportistes.

Com canta León Gieco, «el món està moblat amb fustes del Brasil» i és bastant probable que la taula de fusta on descansa l'esmentat televisor hagués estat refugi d'aus, plantes, petits mamífers i insectes a prop dels estadis de Cuiabá, Brasília o Belo Horizonte on correrà la pilota. O, per què no, que provingui dels més de 7,2 milions d'hectàrees de plantacions d'eucaliptus o pins que avui s'aixequen on abans recol·lectaven, cultivaven i vivien persones nambiquaras, umutinas o parecis. I que es vol duplicar a base de noves plantacions d'eucaliptus transgènics perquè, segons les empreses promotores, són un 20% més productius. Expliquen que així podran fabricar tanta biomassa que la podran exportar com a font energètica ecològica a països europeus. Encara que no pensen el mateix les comunitats que han de viure envoltades d'aquests boscos uniformes i artificials que els esgoten les aigües i els desgasten els sòls.

Sí, asseguts davant del televisor, hi haurà qui a la mitja part farà un mos amb una mac-hamburguesa  d'un dels patrocinadors del Mundial, elaborada amb carn de qualsevol granja industrial espanyola on els inquilins són alimentats amb soja produïda, per exemple, a l'estat de Mato Grosso. Són tan grans els monocultius de soja, que quan enfoques aquella zona des del

Google Maps, a tan sols dos clics, ja t'espanten. Molt a prop d'on ja només queden unes 400 persones del poble enawene nawe, gent que no menja mai carn vermella i s'alimenta de peixos capturats mitjançant intricades preses construïdes a través dels rius i de mel de la selva.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Fins I TOT el combustible dels nostres automòbils hi té a veure, ja que ara que tenen un petit percentatge d'etanol o biodièsel i que no tenim capacitat de produir-lo, l'importem de països com el Brasil o Indonèsia. Com vam poder llegir per la premsa el desembre passat, la lluita per aturar l'expansió del cultiu de canya de sucre per a l'elaboració d'etanol, i uns pistolers, van acabar amb la vida d'Ambrósio Vilhalba, protagonista de la pel·lícula Bird­watchers. S'hi relata com la febre de l'etanol està destruint la seva terra guaraní, en una devastació perpetrada per empreses com Shell, i com molts dels seus germans i germanes no tenen més remei que malviure arran de les carreteres, on molts posen fi a la seva vida en una de les  onades de suïcidis més elevades del món.

Per això van lligar Valmir. Perquè igual que Ambrósio o el seu sogre, Nísio Gomes, també assassinat per pistolers el 2011, lluita per la seva terra, que la cobdícia vol conquistar. Una terra que no és un terreny de joc. Ni un terreny de negocis. És terra per viure-hi.