Anar al contingut

Diàleg i "dret a decidir"

JEAN LECLAIR

El Tribunal Constitucional espanyol ha resolt recentment sobre la inconstitucionalitat de la declaració de sobirania del poble català, així com de la possible secessió unilateral que podria derivar-se d'aquesta. Per a sorpresa de tots, el Tribunal ha reconegut no obstant això la constitucionalitat del “dret a decidir”, enunciat en la Declaració de sobirania del poble català, sempre que aquest dret s'ajusti al marc delimitat per aquest Tribunal. 
Segons el Tribunal, aquest « dret a decidir » no s'identifica amb el dret d'autodeterminació. No obstant això, aquest principi no vulnera la Constitució espanyola, ja que, segons aquest Tribunal, s'assembla més aviat a una “aspiració política”, podent aquesta realitzar-se des del respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i primacia del dret. 
El Tribunal afegeix també que, no pronunciant-se la Constitució sobre un cert nombre de qüestions i, en concret, sobre l'estatus constitucional d'una Comunitat Autònoma, correspon als agents polítics implicats “dialogar i cooperar”, a fi de trobar una solució compatible amb el marc constitucional espanyol. 
Sense arribar a reconèixer la legalitat de portar a terme un referèndum sobre la sobirania, com així ho ha fet el Tribunal Suprem de Canadà, el Tribunal Constitucional espanyol ha coincidit no obstant això amb el seu homòleg canadenc a deixar oberta la porta a la negociació i al diàleg. 
Cal destacar que el Tribunal Suprem de Canadà no ha reconegut mai a Quebec el dret de secessió. Ha reconegut més aviat el fet que una resposta afirmativa clara, pronunciada per una majoria clara de quebequesos sobre una qüestió relativa a la sobirania, comportaria l'obligació de negociar a les autoritats centrals. No res més. Com així ho manifesta el Tribunal Suprem, “ningú està en condicions de predir el curs que podrien prendre aquestes negociacions. Hem d'admetre la possibilitat que no s'arribés a cap acord entre les parts”. I afegeix: “no poden donar-se veritables negociacions quan el resultat buscat, la secessió, es concep com un dret absolut derivat d'una obligació constitucional de fer-lo efectiu. Una pressuposició d'aquestes característiques deixaria sense efecte l'obligació de negociar i la desproveiria de sentit”. 
En definitiva, fins i tot a Canadà, un projecte d'independència no consisteix simplement en alguna cosa que es « decideix » a través d'un vot, sinó més aviat en alguna cosa que es porta “a terme” a través de la negociació i del diàleg. 
Contràriament al Tribunal Suprem de Canadà, el Tribunal espanyol ha dificultat el diàleg fent de la sobirania un atribut exclusiu del poble espanyol. Així, els jutges han recordat que, segons la Constitució espanyola, la sobirania nacional la posseeix el poble espanyol en el seu conjunt, no podent aquesta resultar d'un pacte entre les col·lectivitats territorials històriques. El Tribunal ha recordat també que autonomia no és sinònim de sobirania i que, per tant, una regió no pot convocar un referèndum que versi sobre l'accés a la independència. Despullant a la comunitat política catalana dels atributs de sobirania, el més alt Tribunal ha deslegitimat simbòlicament, d'alguna manera, les reivindicacions catalanes. No hi ha dubte que d'aquesta manera ha restringit l'àmbit del diàleg. 
Els jutges canadencs han evitat caure en el parany de la sobirania “una i indivisible”. Han rebutjat conscientment emmordassar a una o altra comunitat política (nacional o quebequesa) negant-li a una d'elles l'atribut de la sobirania. Evitant recórrer a aquest terme, han insistit en el fet que, en un Estat multinacional, “poden coexistir majories diferents i igualment legítimes en diferents províncies i territoris, així com a nivell federal. Cap majoria no és més o menys “legítima” que una altra, en la mesura que representa l'expressió de l'opinió democràtica, encara que, per descomptat, les seves conseqüències poden variar segons el que estigui en joc”. 
D'aquesta manera, els jutges canadencs han conclòs que l'intent d'accedir a la sobirania “exigiria la conciliació de diferents drets i obligacions per part dels representants de dues majories legítimes, vegi's, una clara majoria de la població de Quebec i una clara majoria del conjunt de Canadà, sigui la que sigui. No es pot admetre que una d'aquestes majories tingui preeminència sobre l'altra.” En definitiva, al reconèixer a les dues comunitats polítiques (nacional i quebequesa) una mateixa legitimitat, el Tribunal Suprem de Canadà ha deixat abonat el terreny per al diàleg i la negociació. És potser el que tractava de fer el més alt Tribunal espanyol, dintre de l'ajustat marc que li imposava l'article 1.2 de la Constitució espanyola. 
 

.