La clau
Votar... i saber què es vota
L'abundant literatura política publicada al voltant de la pertinença (o no) a la Unió Europea (UE) d'una Catalu-nya eventualment independent peca, en general, d'una greu falta de rigor científic que es pot atribuir a dos factors. El primer, l'absència de precedents homologables; i el segon, la influència que sobre aquests vaticinis exerceix el punt de partida apriorístic dels seus respectius autors.
Els detractors de la secessió catalana tenen de part seva arguments de pes com els pronunciaments de les autoritats comunitàries o la capacitat de veto dels estats, en aquest cas Espanya, per impedir l'ingrés a la UE d'un nou soci. Els partidaris de la independència, per la seva part, invoquen en favor seu el pragmatisme europeu per augurar que el pes econòmic de Catalunya i el seu estratègic enclavament geogràfic dissuadiran les institucions comunitàries d'excloure-la del selecte club dels 28. Tot i que revestides d'arguments jurídics, polítics, històrics o econòmics, totes aquestes prediccions degeneren en apostes tavernàries: davant de l'hidalgo «pels nostres nassos que no hi sereu», el no menys testosterònic «no teniu el que s'ha de tenir per deixar-nos fora». Tot molt civilitzat. Tot molt europeu.
Un debat polític d'altura
Tard o d'hora, els catalans serem convocats a les urnes. Si no per a una (cada vegada menys probable) consulta sobre la independència, sí almenys per participar en uns comicis multipartidistes en què optarem entre diferents programes electorals. Aquesta serà l'hora de decidir, d'elegir entre projectes inequívocament independentistes, federalistes o continuistes.
Quan arribi aquest moment, seria convenient que els sentiments de pertinença (de tots) i les fanfarronades (d'un signe o de l'altre) no fossin l'única matèria a examen. Perquè el seny torni a competir en condicions d'igualtat amb la rauxa, és imprescindible un debat polític d'altura, serè i documentat, que substitueixi el catastrofisme per dades fefaents, i els horitzons idíl·lics, per realitats tangibles.
Que una cosa és voler votar i una altra votar sense saber què es vota.
