MIRADOR
El TC dicta un punt i a part
S'ha de dir clar i fort: la sentència és impecable. Anul·la el primer punt de la declaració sobiranista, no perquè sigui un desig impossible de plantejar, sinó perquè està redactat en present. «Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà», diu el text aprovat el gener del 2013. I sobretot perquè se'n deriva una voluntat de produir efectes jurídics al donar atribucions al Parlament de sobirania i no d'autonomia, com és fer efectiu l'«exercici del dret a decidir». El tribunal es manifesta en aquest punt de forma claríssima, com ja vam advertir alguns que passaria. Ara toca que Artur Mas assumeixi el veredicte, tenint en compte que tampoc dóna una carpetada a tota la declaració. No dicta un punt final, sinó que llança un moviment molt intel·ligent al concloure que hi ha cabuda per a una interpretació constitucional de les referències al «dret a decidir». No com a sinònim d'autodeterminació, sinó com «una aspiració política a la qual només pot arribar-se mitjançant un procés ajustat a la legalitat».
Entre les virtuts de la tan sovint vilipendiada Constitució de 1978 hi ha les següents: no exigeix al ciutadà una adhesió militant, hi caben totes les idees que vulguin defensar-se i no hi ha cap qüestió inaccessible a la seva possible reforma. Obrir un procés d'aquestes característiques no predetermina el final, però requereix que es respectin sempre els procediments. I aquí és on el procés sobiranista es mostra diàriament profundament deslleial amb la Constitució. El Govern català ja demana als alcaldes si col·laboraran o no en la consulta anunciada per al 9 de novembre, la qual cosa, tenint en compte els enormes interrogants que recauen sobre ella, no deixa de ser un gest d'intimidació política. És radicalment fals, doncs, que s'estiguin esgotant les vies legals. Per començar el primer que havia d'haver acordat el Parlament no era una altiva declaració de sobirania, sinó una iniciativa de reforma constitucional, per a la qual sí que té atribucions. El TC ho assenyala en la seva sentència, i també que el Congrés, en aquest cas, hauria d'entrar a considerar-la. Al PP n'haurien de prendre nota.
El veredicte ha desconcertat els sobiranistes. Els seus portaveus s'han mostrat d'entrada molt agressius amb el tribunal, encara que després han vist amb bons ulls la part que tracta del dret a decidir. Aviat Francesc Homs sortirà dient que avala la consulta. Interpretació absurda. Si la sentència no en diu res és perquè no era matèria de debat. En canvi, els que sí que tenen motius per alegrar-se són els federalistes i els socialistes. Els dóna la raó en el fet que només en el camí de la reforma trobarem respostes als problemes plantejats. El Constitucional no ha escrit un punt final, sinó un fantàstic punt i a part.
