Geometria variable
Un TC insòlit per la seva unanimitat
La sentència del Tribunal Constitucional (TC) contrària a la declaració sobiranista de gener del 2013 no ha estat una sorpresa però té components nous. Anul·la -no podia deixar de fer-ho si es creu que era alguna cosa més que un brindis al sol- el primer punt d'aquell document (aprovat amb els vots favorables de CiU, ERC, ICV i CUP, l'abstenció del PSC i el vot contrari de PPC i Ciutadans) que declara Catalunya «un subjecte jurídic i polític sobirà». I és que l'article 1.2 de la Constitució -que va tenir a Catalunya més suport que a la resta d'Espanya i el vot de CiU- diu que la sobirania resideix en el poble espanyol. Després diu que, per aquest motiu, una comunitat autònoma no pot unilateralment convocar un referèndum d'autodeterminació per decidir sobre la seva integració a Espanya. Això qüestiona la possibilitat de la consulta plantejada pel bloc sobiranista del Parlament del 9 de novembre.
Però no es queda en una patacada a Artur Mas -que ho és- perquè el Constitucional també rebutja peticions del Govern de Rajoy i assenyala la possibilitat del dret a decidir si es procedeix per les vies establertes que obligarien a una reforma constitucional. I aquesta via de sortida és deguda a una cosa insòlita. Que la sentència ha estat unànime i ha forçat un pacte entre les sensibilitats del TC, en què hi ha set magistrats de signe conservador i cinc progressistes; dos d'aquests, catalans i respectats pel catalanisme (l'antic magistrat del Suprem Joan Antoni Xiol i la catedràtica de Dret Civil proposada pel Parlament amb suport de CiU, Encarna Roca). I el pacte -no es va donar mai quan el PP era a l'oposició contra l'Estatut- s'articula en els fets que els progressistes accepten que l'article 1.2 de la Constitució hi és (és absurd negar-ho), però s'admet la possibilitat de la consulta i el dret a decidir. No només això, el TC afirma que quan una comunitat vol canviar la seva relació amb l'Estat, la solució no és donar prioritat a l'aspecte jurídic perquè som davant d'un problema polític que s'ha de resoldre a través del diàleg i el pacte.
Notícies relacionadesEl TC tanca la porta a l'unilateralisme que tempta la política catalana, però la Constitució té un camí per arribar al dret a decidir. Per la via Rubio Llorente o per una altra. No ha estat, almenys fins ara, la posició del PP, i un destacat jurista que coneix bé per dins el TC em comentava ahir que alguns magistrats conservadors deuen haver suat sang abans d'avalar l'acord. En canvi, Pere Navarro estava ahir relaxat perquè el TC ha obert la porta explícitament a la consulta pactada a través de la reforma constitucional.
¿I ara què? Artur Mas va dir ahir que no renunciava al seu full de ruta i que a cada obstacle que sorgeixi s'hi trobarà la solució. Voluntarisme pur, perquè fins ara passa el contrari. L'estratègia d'ignorar el Govern de Madrid i fer passos unilaterals encara té recorregut, però s'acosta el dia en què s'haurà d'optar entre frenar en sec, i potser anar a eleccions anticipades, o saltar-se les promeses -en què insisteix més Duran Lleida- de respectar la legalitat. En els dos casos (més en el segon), el perill d'enfrontament i inestabilitat no ajudaria a sortir de la crisi econòmica, política i fins i tot moral en què vivim.
