Anar al contingut

Anàlisi

¿'Descensor' social sense cap fre?

Xavier Martínez Celorrio

Les polítiques d'austeritat, devaluació salarial i retallades públiques que Rajoy i la troica europea ens venen com a «reformes estructurals» no són capaces d'impulsar el creixement. Al revés, creen tanta desigualtat social i d'ingressos, que curtcircuita un model capaç d'absorbir els milions d'aturats provocats per aquelles mateixes polítiques. Els economistes Stiglitz, Krugman i Piquetty no es cansen de denunciar les polítiques d'austeritat com a suïcides. Són polítiques de dolor i de destrucció del benestar del tot innecessàries i injustes i, per tant, ideològiques.

Hi ha alternativa si es reactivessin les polítiques de creixement i liquiditat a través del Banc Europeu d'Inversions. Hi ha alternativa si s'acorda una política fiscal europea conjunta. Hi ha alternativa si s'aprovés una taxa Tobin per recaptar 35.000 milions d'euros gravant la mobilitat de capitals. Hi ha alternativa si s'ataca l'evasió fiscal que s'amaga en paradisos de la mateixa Europa (entre 12 i 27 bilions de dòlars). La socialdemocràcia alemanya o francesa no poden amb les forces fosques  que bloquegen totes aquestes alternatives. D'aquí ve la resignació explosiva que es va acumulant entre les classes mitjanes i treballadores empobrides per la troica.

Per suavitzar les coses, des de certs cercles es comença a estendre un frame o discurs que ens ven la «nova normalitat» en l'«era de l'austeritat». Ens diu que hi haurà un lent creixement econòmic dual basat en les exportacions i els baixos costos laborals. Però sense necessitat de recuperar gran part de la demanda interna avui famèlica. Se'ns vol naturalitzar i vendre la dualització social com una cosa inevitable. És fals, temerari i injust.

La dualització social no són només cicatrius que deixarà la crisi. És un nou model d'estratificació i desigualtat que consolida un descensor social massiu. Per un costat, les elits directives i les classes professionals connectades amb l'economia global es consoliden com a nucli central del benestar més privilegiat, segregats en barris o comunitats més exclusives i tancades. Per l'altre costat, una concentració més densa i cap avall d'un gran conglomerat de noves classes populars on les classes mitjanes-baixes, el precariat juvenil sobreformat i les classes obreres  compartiran una consciència de devaluació i despossessió injusta.

L'escenari espanyol postcrisi pot ser encara més dramàtic. Totes les reformes del PP van encaminades a reduir la despesa pública del 45% al 35% del PIB. Educació, sanitat, serveis socials, dependència, cultura i ciència deixen de ser drets i inversions socials per comercialitzar-les o abandonar-les. Diu un gran banquer que ja tenim el mercat de treball més flexible d'Europa. Ara pretenen una protecció social compassiva i de mínims.

No hi pot haver alternativa si l'esquerra tradicional segueix sent el que va ser. Necessitem una nova esquerra realista i transformadora però no il·lusa ni frívola. Com a paradoxa perversa, és possible que l'esquerra torni a governar en l'escenari postcrisi. Lligada de mans per haver constitucionalitzat el límit de dèficit en la reforma exprés de Zapatero. Però forçada a lluitar contra el descensor social massiu amb estratègies innovadores i audaces per respondre a un desafiament tan excepcional com històric.

Temes: Taxa Tobin