Un país entre dos continents
Turquia ha de corregir el model
Erdogan viu el període més crític del seu fèrtil mandat i li serà difícil seguir si manté la arrogància
En molts mitjans europeus, i fins i tot a Espanya, ha sorprès la imatge del president Mariano Rajoy participant a Ankara en un míting de suport al primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. És possible que es pensés que anava a la inauguració d'una estació de metro, obra de l'empresa Comsa, però és molt difícil d'entendre que el servei de protocol que va acordar l'agenda no s'adonés de la naturalesa de l'acte. I és que Erdogan viu el període més crític del seu mandat. La seva capacitat per traduir la retòrica en acció és limitada, i les seves polítiques internes provoquen malestar. Ha comès errors com restringir la llibertat d'expressió, oposar-se als drets de la dona, ignorar les greus acusacions de corrupció, emprendre polèmics projectes al voltant d'internet i la justícia, silenciar les protestes al carrer o la dissidència en el seu partit... I hi ha el tema kurd i els problemes amb països veïns. Són molts els que s'oposen a les seves polítiques, però ell no mou fitxa i ho qualifica tot de conspiració, encara que potser no sigui l'únic culpable d'aquesta situació.
Erdogan és una personalitat extraordinària i intel·ligent, però el seu estil ha unit en contra seu totes les contradiccions internes i externes. La pregunta és si el seu model es precipita cap a la fi. En els últims 12 anys Turquia ha viscut una transformació que ha demostrat que l'islam i la democràcia poden coexistir. Però encara es podrien fer algunes coses millor. L'experiència del Partit de la Justícia i el Desenvolupament en la formació de governs ha estat exitosa, especialment al gestionar les capacitats econòmiques. Ningú pot negar un miracle que ha aconseguit duplicar el nivell d'ingressos per càpita cinc vegades en deu anys i reduir la taxa d'analfabetisme. Turquia és ara una de les 20 economies principals del món i juga un paper més gran en l'escenari internacional. Però segueixen pendents problemes com la inflació, el dèficit i la moneda, la dependència de la inversió estrangera, les dimensions de l'economia submergida i una força laboral de baix cost: el 50% d'una població activa de 26 milions té menys de 30 anys.
EL PRIMER ministre ha aconseguit reduir el paper de l'Exèrcit en la política, cosa inimaginable en un país que va ser governat pels militars des del 1923. En un dels moviments més atrevits de la història de la Turquia moderna, va impulsar la reforma de la Constitució per adaptar-la als estàndards europeus, encara que no s'han modificat els articles 2 i 58, que descriuen el país com el «referent del nacionalisme d'Atatürk» i atorguen a l'Estat la tasca d'educar els joves d'acord amb el seu pensament.
Però el primer ministre ha aconseguit la legalització de les lletres q, w i x, prohibides des del 1928 per imposar l'homogeneïtat cultural i assimilar les minories. Legalitzar unes lletres pot semblar trivial, però la seva proscripció era una forma d'opressió. També s'ha aixecat la prohibició de l'ensenyament en llengua kurda, encara que de moment només en escoles privades. I la gestió d'Erdogan per a l'ingrés a la UE ha tingut petits avanços, però Europa ha de canviar de paradigma i permetre que Turquia es converteixi en membre per poder sortir del passat i demostrar en què s'ha convertit: una vibrant societat secularitzada, un pont amb Orient.
La seva gran batalla ha sorgit en el seu propi partit, amb la tendència de l'islamista Fethul·là Gülen, que condueix exèrcits de centenars de milers de devots i té un gran poder en la policia, els jutges, les finances, l'ensenyament i els mitjans de comunicació. Al març se celebren eleccions municipals, un gran duel que posarà de manifest qui dels dos és el més fort en el partit.
Notícies relacionadesErdogan tampoc ha portat a terme una política regional equilibrada. La seva estrella, en ascens amb la primavera àrab, va xocar el 2013 amb nombrosos factors: el cop a Egipte contra Mursi, l'estancament del conflicte de Síria i l'obertura a Occident del nou president iranià, Hassan Ruhani.
És fàcil dir que altres volen convertir a l'hivern la primavera turca. Però a Erdogan li serà encara més difícil continuar amb l'arrogància i la política de la negació. L'economia és tan important com la política. Si no, els avanços estaran mancats de sentit, perquè la inestabilitat no serà beneficiosa. En política ningú canvia si no sent la necessitat de fer-ho. És possible que Erdogan comenci a descobrir que difícil que és jugar el paper del sultà i tractar d'acomodar-ho tot per convertir-se en president. Ningú pot guanyar sempre. Però malgrat els períodes de foscor, Turquia està sortint de les ombres i entra en una nova era en la qual li urgeix corregir el rumb i moure's per netejar la pols de la cara del model.
