L'atur com a malbaratament

La paraula malbaratament ha passat a formar part del vocabulari de la crisi econòmica: despesa pública sense sentit, aeroports sense avions, trens de luxe sense passatgers. Al seu torn, de forma emergent acompanya, com a fet positiu, una renovada consciència sobre el gap entre una població sobrealimentada, capaç de destruir milers de tones de menjar, davant de centenars de milions de persones desnodrides. No obstant, no es parla mai de malbaratament per referir-se al més important d'ells, el que permet que a milions de persones se'ls negui la possibilitat de treballar. L'atur és contemplat com una fatalitat bíblica i no com un absurd desaprofitament de recursos.

Milions de persones desitgen treballar, ho necessiten i tenen capacitat per fer-ho, però a causa, segons sembla, de les «lleis naturals del mercat» no poden fer-ho. L'atur és vist com un problema inevitable, resultat de la debilitat econòmica del país i de la falta de competitivitat vinculada a la baixa productivitat. El sistema, abans d'enfrontar-se al problema, prefereix destinar ingents quantitats de diners a assegurances i subsidis, i atendre més despeses sanitàries relacionades amb la síndrome de l'ansietat i la depressió. D'aquesta manera, l'atur acaba sent un bon negoci per a alguns; hi ha una alta correlació entre atur, pèrdua de drets laborals, reducció de salaris i millora de beneficis empresarials.

L'incessant progrés tecnològic destrueix constantment llocs de treball, de la mateixa manera que genera noves oportunitats productives que acompanyen noves demandes. L'ajust entre reducció i generació d'ocupació no és perfecte ni immediat, i deixa pel camí una llarga estela de patiment social. El sistema actual, que no té el benestar entre els seus objectius, és incapaç de traduir les noves possibilitats de la tecnologia en noves cotes generalitzades de qualitat de vida. Se suposa que aquesta procedirà de forma automàtica del creixement, un objectiu cec, alimentador de malbaratament i de greus tensions estructurals: consumisme com a finalitat i no com a mitjà per satisfer necessitats, obsolescència programada, menyspreu als condicionants mediambientals, miopia davant l'esgotament de recursos naturals, desigualtat creixent, concentració del poder.

Ha arribat l'hora de canviar. És el moment d'aprendre d'errors actuals i històrics. Les solucions són complexes però possibles. Avui sabem que la democràcia és la base i el camí per a un desenvolupament equitatiu i que la seva carència obre les portes a la corrupció i a la injustícia. Que la lliure iniciativa i la llibertat d'empresa és motor de progrés. Que el benestar no és un dret natural, sinó el resultat d'un esforç ben orientat. Que tot objectiu ha de contemplar els recursos necessaris per obtenir-lo.

Però també hem après que han de posar-se normes. La desregulació sobre la base de postulats neoliberals ens ha portat a la crisi més severa des del 1929, cosa que sembla haver-se oblidat. Una societat moderna i racional ha de ser capaç d'organitzar la seva economia. En qualsevol cas, la desregulació no pot ser coartada per al negoci d'una minoria. Les normes existeixen des de sempre, va ser la mateixa religió la que va obligar a fer el descans setmanal. El segle XXI ha de ser capaç de dissenyar vies de desenvolupament social en què els diferents interessos tinguin marcs per expressar-se i per a això haurem de definir unes mínimes normes. Si la humanitat ha estat capaç de l'extraordinari progrés tecnològic que coneixem, també ho ha de ser per trobar models de desenvolupament més eficients en termes de benestar.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Estan sorgint iniciatives diverses; algunes estan orientades al repartiment del treball, altres promouen models duals de caràcter transitori, però totes sense trencar el vincle laboral. Són potser l'embrió temptatiu de les solucions. Es tracta de prioritzar l'objectiu d'oferir a tots la realització personal mitjançant el treball, amb la deguda flexibilitat, llibertat i respecte personal, i sense obrir la porta de l'abús o de la injustícia. És un sudoku complex que hauria de resoldre's idealment en el marc global, però aquest marc no pot ser argument per impedir les solucions. En qualsevol cas, hem de ser conscients que els ajustos en el mercat laboral, que evitin el malbaratament de l'atur, solament podran establir-se des de la cultura de la solidaritat.

Val la pena abundar sobre el que és obvi: si els milions de persones que es troben avui a l'atur estiguessin oferint serveis o produint productes útils, avui en dia seríem més rics en benestar, a banda que milions de persones millorarien la seva autoestima. Es tracta de no malgastar i de no oblidar que el treball és un deure i un dret. Economista.