Anar al contingut

Celebracions i eleccions

Josep Borrell

Hem d'acabar amb les desinformacions sobre les conseqüències de la separació d'Espanya

Aquest any celebrarem els esdeveniments del 1714 i altres de més recents (100 anys de l'inici de la primera gran guerra, 75 de la segona i 25 del final de la guerra freda) que han fet el nostre món com és ara. I tindrem eleccions: les europees, les primàries obertes del PSOE, el referèndum d'autodeterminació a Escòcia i a Catalunya o, si no n'hi ha, eleccions anticipades. Totes contribuiran a construir el món que serà.

Afortunadament, aquesta vegada podem fer-ho per mitjans pacífics, a diferència del passat, quan la sort de les armes va ser el gran escriptor de la història. Si hagués estat una altra, Catalunya avui podria ser un Departament francès; el 1640, en guerra amb els Àustries d'Olivares es va separar de la monarquia hispànica i va passar uns anys sota els Borbons francesos. O potser una Holanda del Mediterrani, un nou Estat, independent precisem, dins de la UE. Una possibilitat que recolza una part important dels catalans i que, emocions i sentiments a part, s'hauria de valorar tant des del punt de vista dels avantatges de la nova situació com dels costos de la transició per arribar-hi.

No tinc cap dubte de la viabilitat econòmica d'una Catalunya com a nou Estat independent de la Unió Europea. Però crec que els costos de la transició serien molt alts. I una decisió racional aconsella valorar-los des d'una informació tan completa i veraç com sigui possible.

En aquesta transició, la relació amb la UE és molt important. Segons les enquestes, l'entusiasme independentista es refreda notablement si implica la sortida de la UE. I així s'entén l'esforç a intentar convèncer que una Catalunya independent seguiria a la UE, encara que totes les autoritats comunitàries ens han advertit del contrari. El mateix dia que el president del consell, Van Rompuy, reiterava la seva advertència, CiU publicava un pamflet assegurant que no hi ha «cap argument jurídic ni polític que impedeixi a Catalunya ser membre de ple dret de la UE». I en la seva carta a Barroso i als governs de la UE, Artur Mas s'expressa en els mateixos termes: Catalunya seguirà sent membre de la UE i el primer interessat en això serà el mateix Govern espanyol.

La carta ha tingut la freda acollida que es coneix. Diligent en la seva resposta, Barroso contesta que aquest és un assumpte intern d'Espanya i sobre l'adhesió a la UE ens remet, fart de repetir-ho, al que ja ha explicat en altres ocasions. És a dir, que, de moment, se'n quedaria fora i que per entrar hauria d'aconseguir la unanimitat de tots els estats membres.

I això no és un problema de maldat hispànica ni que els europeus ens traeixin com van fer els anglesos el 1714, és el resultat d'unes regles que, si es volguessin canviar, exigiria modificar els tractats. No és un conte per espantar: un ciutadà té dret a ser informat de les conseqüències d'una decisió transcendental per valorar-la. I és lògic que pregunti al Govern què proposa més enllà de l'huguetià: «No es preocupi, que això ja ho arreglarem…»

En una recent entrevista al diari italià La Repubblica, Mas reconeixia que Catalunya quedaria «transitòriament» fora de la UE. «Transitòriament», aquesta és la qüestió. ¿Quant duraria la transició? Em temo que anys. ¿I, mentrestant, què fem? ¿Com se les apanyarien els bancs catalans? Evidentment, l'actitud del Govern espanyol seria determinant, de manera que una independència a la brava no porta enlloc. Algun il·lustre economista ens diu la barbaritat que tant és la pertinença perquè en la pràctica seguiríem tenint els mateixos avantatges que si en fóssim membres. En l'euro, el mercat interior, amb accés a la liquiditat del BCE.

L'han desmentit des del Banc d'Espanya i el mateix BCE. En realitat la gran banca catalana ja no és catalana, i amb més raó deixaria de ser-ho. El més probable és que «transitòriament» Catalunya hauria d'establir la seva pròpia moneda. Paraules majors que mereixen un debat informat.

En aquest any de celebracions i eleccions s'ha d'acabar amb la desinformació que patim. Exemple: en una altra carta a Brussel·les, el senyor Junqueras deia als eurodiputats que «la Constitució alemanya prohibeix que els dèficits fiscals dels lander siguin superiors al 4,5% del seu PIB». Aquest argument el deuen haver sentit moltes vegades. Però és fals. No hi ha cap norma alemanya de cap rang que estableixi aquest límit. Si existeix, el senyor Junqueras seria molt amable si ens expliqués on és. I si no la troba, pot demanar ajuda al senyor Mas, que en una entrevista a Le Monde repetia la mateixa falsedat, encara que aquesta vegada no era el 4,5%, sinó el 4%. No vull creure que menteixin a consciència. Però, ¿com és possible que estiguin tan mal informats?