La deriva autoritària

Madrid: una manifestació recent i poc nombrosa a prop de la seu del Congrés dels Diputats contra les mesures anticrisis que afecten cada vegada més la vida de les persones. Un desplegament espectacular d'antiavalots amb helicòpters sobrevolant la zona i bloqueig dels carrers adjacents amb tanques i àmplia dotació d'agents, que obligaven els residents i transeünts a identificar-se davant la policia per poder accedir al seu domicili o passar d'un carrer a un altre. Conclusió: per causa d'una manifestació que es produïa en un dia en què no hi havia sessió parlamentària, la llibertat de circulació (art. 19 de la Constitució) era constreta, o si més no impedida, amb unes mesures de seguretat desproporcionades. Unes mesures que, en vista de com arribava a ser d'aparatosa la logística utilitzada, més aviat perseguien imbuir entre la població un efecte dissuasori i coactiu respecte de l'exercici del dret de manifestació.

TENINT EN COMPTE les iniciatives legislatives que s'anuncien, no va malament recordar el que en un altre temps va establir sobre el dret de manifestació la jurisprudència del Tribunal Constitucional, aquella antiga joia de la corona del sistema democràtic espanyol, avui tan desacreditat des de fora i des de dins. Es tracta d'una «manifestació col·lectiva de la llibertat d'expressió exercitada a través d'una associació transitòria de persones» i d'un «canal per al principi democràtic participatiu» (STC 195/2003, FJ 3). En aquest sentit, es fa necessari subratllar que la democràcia representativa, a través de les eleccions -fins i tot sent aquesta la via principal-, no esgota la participació dels ciutadans, ni exclou altres formes de participació en els assumptes públics.

Per aquesta raó, no és en absolut banal que sobre el dret de manifestació el tribunal subratlli en la citada resolució: «Per a molts grups socials aquest dret és, en la pràctica, un dels pocs mitjans dels quals disposen per poder expressar públicament les seves idees i les seves reivindicacions». També el Tribunal Europeu de Drets Humans insisteix en la consideració que «la protecció de les opinions i de la llibertat d'expressar-les constitueix un dels objectius de la llibertat de reunió» (cas Stankov, sentència de 13 de febrer del 2003, &85). Sobretot en un país en què la crisi està tenint un efecte demolidor sobre la llibertat i la igualtat de les persones; amb un galopant increment de la corrupció en les diverses esferes públiques i privades; i, en fi, amb un desprestigi creixent de les seves institucions representatives. Totes aquestes situacions justifiquen la indignació i la justificada protesta de la ciutadania, que no es pot quedar impassible davant els seus drets contínuament trepitjats.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En aquest respecte, és obvi que el dret de manifestació que s'expressa al carrer acostuma a comportar una molèstia col·lectiva que la resta de ciutadans no poden deixar d'assumir. Per això, el límit de l'ordre públic al qual es refereix la Constitució únicament permet la prohibició de manifestacions quan existeixin raons fundades que desvelin un risc per a la seguretat ciutadana. Quan la Constitució (art. 21) reconeix el dret de reunió i de manifestació, precisa que «en els casos de reunions en llocs de trànsit públic i manifestacions se'n donarà comunicació prèvia a l'autoritat, que solament podrà prohibir-les quan hi hagi raons fundades d'alteració de l'ordre públic, amb perill per a persones o béns». Aquesta comunicació no significa una petició d'autorització prèvia a l'autoritat administrativa. Només és així en formes autoritàries de govern, en les quals l'únic exercici de drets que poden tolerar és el sotmès a un control preventiu. La Constitució està als antípodes d'aquesta concepció.

AL CONTRARI, els fets relatats de Madrid apunten a una concepció autoritària de l'ordre públic. També altres fets recents, esdevinguts a la mateixa capital en ocasió de la compareixença davant l'Audiència Nacional de dos connotats torturadors de la dictadura franquista, a causa del procés d'extradició iniciat a l'Argentina per la jutge Servini. Aquests dos miserables -González Pacheco i Muñecas- van sortir a corre-cuita de la seu del tribunal tapats per amagar la cara, com els dos covards que van ser i són, per accedir a dos cotxes amb la deferent actitud d'un policia de paisà que encara els va obrir la porta de l'automòbil. Mentrestant, uns manifestants eren allunyats del lloc en qüestió per la policia mentre eren  advertits al mateix temps pels agents que podien rebre una sanció de 600 euros, per incórrer en concentració il·legal i desobediència. A més a més de la indignitat democràtica i el desvergonyiment institucional, aquests fets mostren un deliberat objectiu de control preventiu més propi d'una deriva autoritària cap a la qual aquest país s'encamina.