El dilema català

El futur no va ser escrit el 1714

Necessitem una Constitució que reculli les diferències entre els territoris d'una Espanya federal

3
Es llegeix en minuts

L'anunci d'Artur Mas de la seva intenció de convocar un referèndum el novembre del 2014, amb dues preguntes equívoques, no pot ser despatxat de manera barroera ni evitat amb llums curtes. Sí, és la coronació d'un full de ruta llançat a un carreró sense sortida, però el problema és real.

D'un costat, les forces que sostenen el Govern guanyen un temps útil en el curt termini -per aprovar els seus Pressupostos, més antisocials que mai- i eleven un grau addicional al seu victimisme carrincló («a Espanya no ens deixen decidir»). D'un altre costat, la dreta espanyola fa molt de temps que està instal·lada en un constitucionalisme convers, amb el qual pica al cap els irredempts que no accepten les seves lectures retrògrades i superficials d'una Constitució que no s'han pres mai de manera prou seriosa. Com si la interposició de recursos davant el Tribunal Constitucional (amb el seu consegüent efecte paralitzador de la convocatòria) fos una resposta al problema. No ho és. Quan ens despertem, el dinosaure continuarà sent allà, i l'haurem d'afrontar.

No és veritat que la democràcia consisteixi a decidir sobre qualsevol cosa, de qualsevol manera, ni acordar en qualsevol moment qui decideix, sobre què decideix i quan toca, sent tot això una premissa existencial de tot sistema polític que es mereixi anomenar-se democràtic. Sense aquestes regles de joc per a la convivència, no hi ha decisió per majoria que pugui ser acceptable: no ho serà si viola els drets de les minories i dels ciutadans; no ho serà si viola la garantia dels drets fonamentals en risc, no ho serà si viola les normes i els procediments que identifiquen quan i qui decideix sobre la nostra voluntat de ser, deixar de ser o seguir sent una comunitat democràticament constituïda. Però del que no hi ha dubte és que és democràticament que hem d'abordar i resoldre aquest repte. Perquè aquest és el pols independentista més greu al qual hem assistit des que hi ha democràcia a Espanya, davant del qual empal·lideix el que es va anomenar Pla Ibarretxe.

La independència de Catalunya no ha de ser decidida en una fractura binària de la societat catalana. La tensió acumulada no és una confrontació de «Catalunya contra Espanya», ni tan sols ho és «contra la resta d'Espanya». És una confrontació entre dues formes diferents de ser i de sentir-se catalans: entre els que exalten la seva identitat en oposició a qualsevol altra, i els que desitgen viure-la i disfrutar-la en la seva compatibilitat oberta a altres identitats múltiples: territorial, nacional, europea, internacional i global.  ¿Què faran els independentistes per acomodar els drets dels que votessin que no a la/es pregunta/es que els forcen a escindir la seva identitat? ¿Què faran els derrotats l'endemà? ¿Aquietar-se, organitzar-se, resistir, contraatacar, emigrar, abandonar Catalunya o canviar de passaport?

Les formes de la convivència entre espanyols, i a Espanya, s'enfronten avui a un desafiament com no l'havíem conegut, i és cada vegada més evident que és urgent refer-les abans que la desafecció i el distanciament ensorrin o devorin el que s'ha construït fins ara, però és que aquest problema transcendeix la posició de Catalunya a Espanya i a la Unió Europea. Reinventar la Constitució i el model d'Estat és una tasca impostergable, requereix d'estadistes de mirada llarga, amb una visió històrica i un enorme sentit de la responsabilitat.

Regats en el curt termini, CiU i ERC -i amb ells gran part d'un sistema de mitjans de comunicació cada vegada més entrampats en el finançament institucional, més decisiu que mai en la interminable crisi- pretenen seguir exasperant la confrontació amb els que tenen l'obligació de guardar les normes en vigor. Com si l'afirmació de l'estatalitat inaugurés una aurora daurada en què només per això desapareixerien les desigualtats, les venjaces contra l'Estat social, els abusos de poder i les corrupcions que s'han exasperat -a Catalunya i a tot Espanya- a rebuf de la crisi.

Notícies relacionades

Aquest és, en canvi, el moment de liderar seriosament

-amb una política d'Estat requerida d'estadistes de talla- una gran operació de reforma constitucional que faci per fi i d'una vegada el que no va ser possible fer el 1978: constitucionalitzar l'estructura de l'Estat. Reconèixer-hi els fets diferencials i les seves singularitats constitucionalment rellevants. S'ha de reintegrar Catalunya a una Espanya federal, amb tots els catalans i els altres espanyols a dins. En un nou projecte comú de convivència amb noves regles d'encaix (clàusules identitàries, competències, finançament) obertes a la conjugació d'una ciutadania catalana, espanyola i europea, compromesa amb el món en la globalització.