L'any llarg del desacord
Si apliquem a l'any que s'acaba a Catalunya la suggerent teoria dels segles curts i llargs de l'historiador marxista britànic Eric Hobsbawm, segons la qual els períodes històrics es mesuren pels grans esdeveniments i no per les dates, el 2013 no es va iniciar l'1 de gener, sinó uns mesos abans, el setembre del 2012. El 12 de setembre, l'endemà de la manifestació gegant a Barcelona en demanda que Catalunya fos un "nou Estat a Europa", marca el començament de la ruptura, confirmada una setmana després amb el veto de Mariano Rajoy a negociar un pacte fiscal per a Catalunya, una negativa que Artur Mas ja donava per amortitzada.
Impressionat per la potència de la manifestació, clarament independentista, i convençut de la necessitat de passar a un altre estadi, el president de la Generalitat va assumir en dues hores de reunió que el pacte fiscal, esquer amb què es va presentar a les eleccions autonòmiques del 2010, no tenia recorregut i ni tan sols va intentar forçar una obertura de les negociacions.
Mas va llegir la manifestació com un tot i no com l'expressió d'una part, molt nombrosa, sí, encara que segurament no arribés al milió i mig de participants, xifra que ja ha quedat com a inamovible, i es va convèncer que havia de ser el Messies que portés el poble català a la terra promesa de la independència. Va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions per al 25 de novembre, en què es va presentar amb un cartell que recordava el Charlton Heston d''Els deu manaments'.
Però les urnes no equivalen al carrer i la patacada va ser descomunal. Quan esperava "una majoria excepcional" per dirigir el procés sobiranista, es va trobar amb 12 diputats menys (de 62 a 50), un ascens d'ERC (de 10 a 21) i de Ciutadans (va triplicar els escons, de 3 a 9), i un Parlament més fraccionat (l'altre partit central, el PSC, va baixar de 28 a 20 diputats) que col·locava CiU en mans d'Esquerra.
La sentència del Constitucional
Malgrat la feblesa, Mas va decidir accelerar el procés, després d'unes eleccions a què no havia concorregut amb un programa independentista --el màxim que reivindicava CiU era un "Estat propi", sense mencionar la paraula independència--, amb l'objectiu de celebrar el 2014, any simbòlic pel 300è aniversari de la caiguda de Barcelona en la guerra de successió, una consulta sobre l'anomenat dret a decidir, un eufemisme suau del dret d'autodeterminació, que l'ONU reconeix només per a situacions colonials, d'ocupació o de falta de llibertats.
Si seguim amb la teoria del segle llarg, en realitat l'any del desacord s'inicia el juliol del 2010, quan la sentència d'un Tribunal Constitucional (TC) caducat i manipulat políticament --amb recusacions estrambòtiques, per exemple-- anul·la diversos articles de l'Estatut de Catalunya i en reinterpreta molts altres.
La decisió no és tan dolenta per la literalitat del que revisa i modifica, sinó per la filosofia de fons que inclou i per la manera com es pronuncia: els magistrats del tribunal anul·len per primera vegada parts d'un text aprovat per dos Parlaments --el català i el Congrés dels Diputats-- i sancionat pel poble català en referèndum.
El pacte que molts sectors a Catalunya consideraven l'última oportunitat d'encaix en el conjunt d'Espanya queda frustrat i a partir d'aquí es crea el caldo de cultiu polític en què, amb l'injust tracte fiscal agreujat per la crisi econòmica, es va coent el creixement de l'independentisme, fins aleshores minoritari. En aquest context, les consignes de l'"espoli" o l'"Espanya ens roba" penetren, malgrat la seva falsedat, en àmplies capes socials castigades per la crisi.
Si, d'una banda, Mas s'entrega a Esquerra i es llança a la cursa sobiranista; de l'altra, el Govern de Rajoy es converteix en una fàbrica d'independentistes amb iniciatives provocadores com els menyspreus del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, o la 'llei Wert', que ataca la immersió lingüística a Catalunya, delicada qüestió que ni l'Aznar de la majoria absoluta es va atrevir a impugnar.
La declaració sobiranista
En aquest context, el Parlament aprova el 23 de gener, amb els vots de CiU, ERC i ICV, una declaració en què es defineix a Catalunya com a "subjecte polític i jurídic". La declaració comporta que per primer cop se'n desmarqui el PSC, partidari del dret a decidir en una consulta "legal i acordada" amb el Govern central, i que hi discrepi obertament Josep Antoni Duran Lleida, que recela de la inclusió, després retirada, de la menció a l'"Estat propi" en la resolució.
El procés sobiranista provocarà després esvorancs en gairebé tots els partits, especialment entre Unió i Convergència; al PSC i entre aquest partit i el PSOE, que per primera vegada voten de manera diferent al Congrés al mes de febrer en una resolució sobre la consulta. D'aquestes tensions en sorgirà l'anomenada tercera via, pensada per l'opció federalista adoptada pels socialistes a Granada (juliol del 2013), que inclou una reforma de la Constitució, i per Duran Lleida en un article periodístic (octubre).
Mentrestant, Mas governa --o no governa-- al dictat d'ERC, que impedeix l'aprovació dels pressupostos del 2013, prorrogats, al no acceptar el límit de dèficit públic imposat per Montoro, i segueix caminant per la via sobiranista, amb la creació, a l'abril, del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), encarregat de dissenyar les "estructures del nou Estat", i amb la convocatòria del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
Malgrat que les crides al diàleg per part de Rajoy i de Mas són freqüents, els fets demostren que cap de les parts aposta per l'entesa. Rajoy perquè, vigilat per José María Aznar i l'ala dura del PP, oposa la Constitució i la llei com a murs inamovibles; i Mas perquè practica la política dels fets consumats, justificats pel seu loquaç portaveu, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, amb un llenguatge que apel·la constantment a "ells" i "nosaltres".
En aquests llargs mesos de desavinences, Rajoy i Mas s'han entrevistat dues vegades en secret (al març i a l'agost), sense cap resultat. ERC és l'únic vencedor de la confrontació, com reflecteixen totes les enquestes (la primera que va revelar el 'sorpasso' es va publicar al juny), i els partits centrals (CiU i el PSC) i el PP no deixen de perdre posicions en benefici dels extrems en l'eix nacional (Esquerra, la CUP i Ciutadans).
La doble pregunta
Al setembre, la impressionant cadena humana de la Via Catalana que recorre Catalunya de nord a sud confirma que el sentiment sobiranista no és un suflé de quatre dies i que necessita una resposta política. Però Rajoy no s'immuta i segueix encastellat, mentre que les forces sobiranistes arriben, després d'acostar-se al precipici del ridícul, a un acord sobre la consulta amb una doble pregunta i una data: el 9 de novembre del 2014.
Pocs creuen, però, que aquesta consulta se celebri si, com insisteix Mas, ha de ser pactada amb l'Estat, que ja ha descartat l'acord perquè trencaria la "sobirania nacional" que resideix en el poble espanyol. D'aquest pacte se'n despenja el PSC, que defensa la via escocesa de pactar amb el Govern abans de convocar qualsevol consulta.
La polèmica desfermada sobre la manera d'efectuar el recompte, en cas que la consulta se celebri, il·lustra sobre les capacitats virtuals de la política catalana. Una cosa indubtable, com que una qüestió tan important com la independència ha de comptar amb una àmplia majoria dels votants o del cens, es posa en qüestió per part d'ERC i d'alguns dirigents de CiU, que asseguren que n'hi ha prou amb la minoria relativa si s'imposa en la segona pregunta ("¿Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i, en cas afirmatiu, "¿vol que aquest estat sigui independent?").
També formen part de la política virtual els últims informes del CATN (el consell assessor de Mas), que aventuren que la independència de Catalunya milloraria i solidificaria les relacions amb Espanya i proposen, sense consultar els afectats, la creació, després de la secessió, d'un Consell Ibèric integrat per Espanya, Catalunya, Portugal i Andorra, o que el Barça i l'Espanyol podrien seguir jugant a la Lliga espanyola.
Notícies relacionadesSi la consulta no se celebra, Mas convocarà segurament eleccions, qualificades de plebiscitàries, que només podrien desembocar en una declaració unilateral d'independència (DUI). El líder de CiU ha negat sempre que recolzi aquesta sortida, que ERC abona, però la campanya per legitimar la DUI ja ha començat, encara que sigui al preu de manipular al Tribunal Internacional de l'Haia i desfigurar la seva sentència sobre la declaració unilateral de Kosovo.
