Anar al contingut

MIRADOR

La Constitució i els seus enemics

Joaquim Coll

Tot i la mandra o el cansament que el tema a molts ja ens suscita, avui és obligatori parlar de la nostra llei fonamental. Mandra perquè, en el fons, no deixa de ser el debat del dia a dia a Catalunya. Cansament perquè fa anys que estem atrapats en un laberint que sembla no tenir ­sortida ni per als uns ni per als ­altres. El 2008, el llavors president del Consell d'Estat, Francisco Rubio Llorente, assenyalava en un extens article, Los retos de los hijos de la Constitución (El País), la doble obligació que tenim aquells que per raons d'edat no vam poder votar-la: defensar-la davant els seus enemics, i exigir també les reformes necessàries per corregir els defectes que la seva pràctica ha posat de manifest des de 1978.

Però defensar la Constitució fa cinc anys era molt més fàcil que ara, perquè l'enemic de llavors era ETA, que pocs dies abans del 6 de desembre d'aquell any havia assassinat l'empresari basc Ignacio Uría Mendizábal. Afortunadament, l'organització terrorista ha estat derrotada i, a la pràctica, ha desaparegut. Avui, en canvi, defensar la nostra llei fonamental és més complicat. Per un costat, l'estratègia d'ERC i l'ANC, en què Artur Mas, sembla atrapat, va en la direcció de col·lisionar amb la legalitat constitucional. Es tracta d'una aventura esbojarrada, però que busca un xoc de legitimitats basant-se en el suport popular. Per un altre, si fa cinc anys Rubio ja es lamentava del clima d'immobilisme que impedia una reforma constitucional jurídicament molt justificada, avui la negativa de la dreta espanyola al canvi és encara més temerària davant la gravetat de la crisi política que ­vivim.

La realitat constitucional, escrivia Rubio, «serveix per limitar i dividir el poder, però també per dotar-lo d'una organització que asseguri la seva legitimitat i li permeti ac­tuar amb eficàcia». En aquesta doble direcció hauria d'anar la reforma: reforçar la legitimitat de les institucions i l'eficàcia de l'Estat en l'àmbit quotidià. I això supera de sobres el pesat debat territorial. Perquè no hi ha Estat social, democràtic i de dret si no hi ha Estat. En altres paraules, sense unes polítiques ni uns instruments que garanteixin efectivament drets constitucionals bàsics, com la justícia o l'educació (també la sanitat hauria de ser-ho), el text no és res més que un decàleg de bones intencions. De la mateixa manera que no serveix de res la legislació laboral si no hi ha suficients inspectors de treball o si els tècnics de l'Agència Tributària no poden portar a terme la seva feina lliures de les ingerències polítiques, com sembla estar succeint ara de forma molt greu. De poc serveix defensar emfàticament la Constitució, ni menys encara atrinxerar-se al seu darrere. Contra els seus enemics no hi ha millor camí que portar-la radicalment a terme, i actualitzar-la aviat com ens demanava Rubio.