Camps grocs

Aquests dies he recordat l'escena. Era primavera en una carretera de la Segarra, em vaig aturar per fer gasolina i mentrestant xerrava amb l'empleat (és una alegria trobar en algunes d'aquestes instal·lacions persones en lloc de màquines del serveixi's vostè mateix). Li vaig preguntar per uns fantàstics camps florits tenyits de groc que teníem davant nostre, esquitxant el verd dels cereals, un regal per als ulls dels que estem tan acostumats al gris del ciment. «Són camps de colza», em va dir. «Aquest any se'n veuen molts així». Cert. No solament a les comarques de Lleida, sinó en molts altres punts de Catalunya i Espanya. L'explicació del fenomen la teníem al costat nostre, líquida, en l'assortidor.

Amb l'argument equivocat que els combustibles produïts a partir de colza, soja, blat de moro i altres vegetals són beneficiosos per lluitar contra l'escalfament global, la Unió Europea fa anys que obliga a usar-los tot subvencionant la indústria que els produeix. Actualment, aquests biocombustibles suposen un 4,5% del total del consum energètic europeu en transport. Però són tan significatius els impactes denunciats per moltes organitzacions ecologistes i agrícoles que al setembre el Parlament Europeu va proposar reduir l'objectiu fixat per al 2020: del 10% es passa al 6%. Una reducció, no obstant, encara insuficient per frenar la desforestació i la fam que els agrocombustibles estan provocant.

Aquesta és la raó de tots aquests nous camps grocs en els nostres paisatges, ja que la majoria dels nous cultius de col-

za han estat sembrats per cobrir aquest objectiu suposadament mediambiental. Però com que ni amb ells ni amb moltes més hectàrees dedicades a agrocombustibles n'hi ha prou, Europa importa biocombustibles a base de palma africana del sud-est asiàtic i de soja del con sud americà. I aquí està el doble drama. Per una banda, suposa que milions d'hectàrees de bosc i selva es talen per al monocultiu de palma africana o soja, i com que això provoca un gran alliberament de carboni a l'ambient el resultat final són unes emissions de CO2 superiors a les del gasoil convencional (només a Espanya, segons l'Institut Internacional pel Desenvolupament Sostenible, l'ús d'agrocombustibles l'any 2011, lluny de reduir les emissions d'efecte hivernacle, va suposar un increment de 6,5 milions de tones de CO2 emeses a l'atmosfera). Per l'altra, suposa que molta superfície de terra agrària es dedica a aquests cultius competint amb la producció d'aliments bàsics (segons Intermón Oxfam, si la superfície utilitzada el 2008 per produir biocombustibles destinats a la Unió Europea s'hagués dedicat al cultiu de blat i blat de moro, les collites resultants podrien haver alimentat 127 milions de persones). I això comporta un augment del preu d'aquests aliments bàsics, cosa que per a les persones més pobres i vulnerables es tradueix en fam.

Recordo també que fa a penes deu anys, a l'aparèixer aquesta opció energètica, van ser moltes les veus que van advertir del que podria succeir, i van ser titllades d'«obsessions ecologistes». El lema que va sorgir llavors per avisar que estàvem pensant abans en els automòbils que en les persones deia encertadament Abans comestibles que combustibles. No se'ns va fer cap cas, i ara per ara, la UE, segons la campanya Stop bad biofuels, gasta anualment a recolzar els biocombustibles una xifra equivalent a sis anys del pressupost en educació, de prop de 350 noves escoles a Anglaterra o a 200.000 mestres de primària cada any: 6.000 milions d'euros. És a dir, podem afegir un altre lema, Abans educació que combustió.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

I per acabar amb els efectes d'aquestes polítiques energètiques, n'hi ha un que pocs sospitaven però que avui és el que més preocupa les poblacions rurals dels països del sud: l'acaparament de terres. A ulls de l'especulació, és irremeiablement lògic, de forma que quedar-se amb la màxima quantitat de terres fèrtils amb capacitat per produir els combustibles que mouen l'economia capitalista resulta una inversió molt sucosa. Per això, en el transcurs d'aquesta dècada una superfície d'Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud similar a la meitat de totes les terres fèrtils europees ha passat (legalment o il·legalment, però sempre sense cap legitimitat) de ser un terra nutrient dels seus pobles pagesos a estar sota el control de potents fons d'inversió, grans multinacionals de l'agro o fins i tot països amb dèficit alimentari com la Xina, Corea del Sud o els Emirats Àrabs.

Tot això es veu quan mirem amb atenció aquests bonics camps grocs, i prou que ho sap l'amic de la gasolinera, que com el millor dels estrategs em va comentar: «Compte, que ja hi ha empresaris àrabs que estan comprant terres per aquí».