Trias i l'empremta d'Hereu

L'alcalde Xavier Trias fa dos anys que no té cap majoria que el recolzi, i això es nota en les indecisions i vaivens de la política municipal. Ara ha arribat al màxim de no poder aprovar els pressupostos del 2014 i haver de recórrer -cosa que no havia passat mai- al procediment de la moció de confiança (si en 30 dies no hi ha majoria alternativa, els comptes queden aprovats). Trias repeteix així l'error del socialista Jordi Hereu, que en l'anterior mandat també va governar sense majoria (ERC li va negar el suport) i va estar quatre anys a la intempèrie. Insegur, al final va caure en la trampa del referèndum de la Diagonal i va acabar derrotat i perdent el poder emblemàtic del PSC, l'Ajuntament de Barcelona, el de Narcís Serra, Pasqual Maragall i Joan Clos que va projectar la ciutat al món amb els Jocs del 92. És cert que Hereu -al contrari que Trias- sempre va aconseguir aprovar els pressupostos, però l'error era el mateix.

¿Per què? El que resulta lògic, si els electors no et donen majoria, és formar una coalició de govern i així va passar sempre a Barcelona amb els tripartits d'esquerres. El 2007 ERC no va voler repetir tripartit i Hereu va optar per governar en minoria. Per dues causes principals. Una, la prevenció a governar amb CiU, el gran contrincant. Creia que pactant amb el centre-dreta debilitava el seu discurs polític. Dues, una coalició PSC-CiU a Barcelona podia complicar la vida al president José Montilla. Ara passa una cosa semblant. Trias es mou com peix a l'aigua en trobades puntuals amb el PP però té escrúpols al matrimoni. I tampoc li agrada el PSC. L'enerva el pacte formal amb el PP o el PSC (els dos únics viables perquè amb Jordi Portabella no suma) ja que podria perjudicar el discurs de Mas de l'entesa amb ERC i la concòrdia sobiranista amb ICV i la CUP. La regla de no contrariar el cap, sigui Montilla o Mas, és la mateixa.

És un error. Primer, perquè la ciutat de Barcelona es mereix un govern fort i autònom, no supeditat a altres interessos ni a miops actituds ideològiques. Segon, perquè la creença socialista que governar -si no s'obté majoria- amb el centre-dreta és trair l'esquerra és una posició antediluviana (a Alemanya ho estan a punt de fer per tercera vegada). I perjudicial perquè porta al missatge simplificador (per tant, fals) que d'una part hi ha els bons (l'esquerra) i d'una altra els dolents (els interessos). El mateix passa ara. Trias (nacionalista light i independentista sobrevingut) legitima el missatge maniqueu que d'un costat hi ha els bons (els sobiranistes) i de l'altre els dolents, infidels a Catalunya.

Abonar una política que porta a la divisió dels catalans en dos fronts i a facilitar que Barcelona quedi supeditada al Govern català (sigui d'esquerres o nacionalista) és una equivocació que no enriqueix el debat polític i perjudica la ciutat. Així estan les coses.

ROCA I LA CONSTITUCIÓ

El «blanc o negre» arruïna els països

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Interessant entrevista de Miquel Roca sobre la Constitució (El País). Destil·la seny. N'escullo una frase: «El progrés està en la declinació de les tonalitats intermèdies. El blanc o negre arruïna els països». Afirma que el Tribunal Constitucional va trencar l'esperit constitucional de la transició, cosa que ha incomodat Catalunya. Creu que el problema és de falta de voluntat política de pacte. La reforma de la Constitució, per a la qual no veu avui un consens ampli, hauria de venir després. La cautela s'extrema amb l'eixordador silenci total sobre el dret a decidir que impulsa el seu partit.

Diu que no vol parlar de l'actualitat però potser no desitja endinsar-se en un jardí que no l'enamora. No es vol mullar, però ja ha dit que no creu en el «blanc o negre».