CARNET DE TARDOR

Elektra, en la freda foscor

3
Es llegeix en minuts
Joc d’ombres en l’ambient tancat d’Elektra’, de Richard Strauss, dirigida musicalment per Philippe Jordan i escènicament per Robert Carsen a l’Òpera Bastille.

Joc d’ombres en l’ambient tancat d’Elektra’, de Richard Strauss, dirigida musicalment per Philippe Jordan i escènicament per Robert Carsen a l’Òpera Bastille. / ÒPERA NATIONAL DE PARIS / CHARLES DUPRAT.

  ‘Elektra’, l'òpera de Richard Strauss basada en la tragèdia de Sòfocles, és una òpera dura com la que més. Ho és pel drama prenyat d'odi i venjança que narra i ho és per la partitura que va escriure el músic alemany.

Per traslladar al públic tota la intensitat textual i musical, el llibretista Hugo von Hofmannsthal deia en les seves indicacions escèniques que les característiques del decorat (l'acció transcorre al pati del darrere del palau reial dels Àtrides) han de ser “l'exigüitat, l'absència de tota possibilitat d'escapar, la impressió de tancament”. 

El director d'escena Robert Carsen ha seguit al peu de la lletra aquestes indicacions en l''Elektra' que es representa aquests dies a París, a l'Opéra Bastille, en una producció original del Maggio Musicale Fiorentino.

Però la fidelitat al que ha escrit Hofmannsthal se circumscriu només a aquestes idees. El llibretista veia unes construccions als dos costats de l'escenari, unes finestres, una porta i fins i tot una figuera recargolada, absents de la producció parisenca.

El que ha fet el director d'escena és circumscriure l'acció dins d'una angoixant caixa tancada, gairebé negra, en què arran de terra s'obre una cavitat on està enterrat Agamèmnon, el pare assassinat per l'esposa Klytämnestra i la seva amant Aeghist.

És una primera indicació del simbolisme que impregna aquesta visió d'‘Elektra’. En aquesta mateixa tomba subterrània viu la parella regicida com un avançament de la mort violenta que els espera al final de l'obra.

En aquest espai fosc, Elektra, vestida de negre igual que la germana Chrysothemis, es multiplica en 24 rèpliques igualment vestides de negre que repeteixen de forma coreogràfica els seus gestos. Si en ocasions componen figures de gran bellesa, en altres, aquesta multiplicació simbòlica de la filla venjativa distreu massa.

Seguint amb els símbols, Carsen treu de la seva tomba Agamèmnon com si fos Crist. En braços d'Elektra, tots dos componen una imatge de la Pietat. 

En aquest món de foscor en què l'il·luminador Peter van Praet aconsegueix presentar el color negre en innombrables matisos, les víctimes que seran immolades, Klytämnestra i Aeghist, vesteixen de blanc radiant.

Carsen és un director d'escena acreditat i amb una llarga experiència (aquest any celebra el seu 25è aniversari en l'ofici). D'ell sempre es pot recordar la brillant producció en aquest mateix teatre parisenc d'una gran ‘Rusalka’. Aquesta ‘Elektra’ vista ara planteja a qui escriu un problema molt subjectiu de ‘timing’ que segurament els crítics professionals saben superar posant-hi objectivitat i distància, però no és el cas d'una comentarista diletant. 

Fa massa poc temps, el mes de juliol passat, el Festival d'Ais de Provença oferia aquesta obra en una producció que sens dubte passarà a la història de l'òpera dirigida escènicament pel malaguanyat Patrice Chéreau, amb Esa-Pekka Salonen a la batuta i Evelyn Herlitzius en el paper protagonista.

Tot el que allà era humanitat en els personatges malgrat tota la seva perversitat i la seva voluntat assassina, a París queda en una escenificació d'una gran fredor. Carsen ha realitzat una operació de depuració total que va molt més enllà del que imaginava Hofmannsthal per deixar només el més essencial i en aquest anar a l'única cosa substancial els personatges són arquetips més que personatges.

Les veus són totes importants començant per Irene Theorin que interpreta la protagonista Elektra. És un paper dur, duríssim, que la soprano sueca va resoldre (el dia 18) sense haver de recórrer al crit, però la fredor general de la proposta estava també en la seva veu. 

Waltraud Meier era Klytämnestra (també ho era a Aix). Riccarda Merbeth donava vida a Chrysothemis; Kim Begley, a Aeghist, i Ievgueni Nikitin a Orest.

Philippe Jordan, el director musical de l'Òpera de Paris, estava al capdavan de l'orquestra del teatre. En aquesta òpera de grans sonoritats i dissonàncies va posar el volum suficient sense extralimitacions per a una lectura de l'obra molt correcta però contagiada per la fredor

PD. En aquesta època de penúries als nostres teatres d'òpera s'agraeix el programa de mà d'aquesta ‘Elektra’ com els d'abans de la crisi. A més de les informacions puntuals (repartiment, sinopsi, biografies i llibret), el programa conté textos de Sòfocles, Heinrich Schliemann (l'arqueòleg que va descobrir el que se suposa que va ser Troia), Hofmannsthal, Strauss, Marguerite Yourcenar, Siegmund Freud o Friedrich Nietzsche, entre altres. Tot ricament il·lustrat i per 12 euros.

Al Liceu, el programa d'‘Agrippina’ (10 euros), al marge de la informació bàsica i el llibret, conté dos articles. I al Teatro Real ni s'atreveixen a cobrar-lo perquè a més del repartiment i la sinopsi conté un article i imprès a més en un paper de poca qualitat. 

       

 

Notícies relacionades