El pols sobiranista

Catalunya i Europa, la realitat i la ficció

El Tractat de la UE indica que la pèrdua de la ciutadania espanyola implica la pèrdua de l'europea

4
Es llegeix en minuts

Des de Brussel·les ens han dit de diverses i molt clares maneres que una Catalunya independent no seria de forma automàtica un nou Estat membre de la Unió Europea. No diuen que en quedaria exclosa per sempre -i, certament, la UE quedaria incompleta sense Catalunya-, però l'adhesió no seria automàtica ni immediata. ¿Quant trigaria l'admissió? Ningú ho pot saber, perquè dependria de moltes circumstàncies, entre altres la forma com es produís la separació. La realitat, i no la ficció que s'entesta a imaginar el Govern de la Generalitat, és que l'adhesió d'un nou Estat requereix una modificació dels tractats aprovada per unanimitat. Encara que el nou Estat resulti de l'escissió d'un membre. I fins i tot si la separació es produeix d'acord amb les seves normes constitucionals. Una declaració unilateral d'independència no seria acceptada per la UE en virtut del que disposa l'article 4.2 del Tractat de la Unió (TUE), pel qual es respecta la integritat territorial dels estats membres.

El març del 2004, quan jo encara no era president del Parlament Europeu, la Comissió Europea va dictaminar: «Quan una part del territori d'un Estat deixi de formar part d'aquest Estat, perquè es converteixi en un Estat independent (...), des del dia de la seva independència es convertirà en un tercer Estat amb relació a la UE i els tractats ja no seran d'aplicació al seu territori». El president de la Comissió, José Manuel Durao Barroso, va reiterar que el Tractat de Lisboa no havia aportat cap novetat sobre aquesta qüestió. Ho han repetit almenys els comissaris Barnier i Almunia, els portaveus de la Comissió i del Parlament Europeu.

¡Hauria d'haver quedat clar! Doncs no. Ens segueixen explicant que tot això s'arregla políticament, que la UE no pot prescindir de Catalunya, que Europa no s'atrevirà a expulsar set milions de catalans sense perdre la seva ànima, que si Alemanya de l'Est va passar a formar part de la UE a l'unir-se per les bones amb la República Federal, per què Catalunya no podria fer-ho si se separés per les braves d'Espanya, que al cap i a la fi els catalans ja som ciutadans europeus, que podríem seguir en l'euro i en el mercat interior, que els bancs espanyols no perdrien l'accés a la liquiditat del BCE...

Així doncs, diguin el que diguin el TUE i les autoritats comunitàries encarregades de vetllar pel seu compliment, facin-li cas al senyor Homs, perquè gràcies a la seva àmplia experiència internacional (¿!!?) ens assegura que aquestes coses s'arreglaran mitjançant la política, recolzats per Lituània. I, evidentment, que els que opinen el contrari simplement intenten atemorir i espantar els partidaris de la independència. Als nostres futurs socis europeus els deu sorprendre aquesta interpretació de l'efectivitat del TUE. Com si fos una cosa mal·leable, deformable a voluntat en aspectes que estan tan absolutament clars.

O es creuen el que diuen i viuen fora de la realitat, o miren de confondre la gent amb arguments que a Brussel·les no són una bona targeta de visita. La realitat és que la UE es regeix pels seus tractats. L'article 52.1 del TUE cita cadascun dels membres. Per incloure-hi Catalunya hauria de ser modificat per unanimitat del Consell Europeu i ratificar-lo cada Estat. Així s'ha fet amb Croàcia. L'article 9 diu que són ciutadans de la UE els que tenen la nacionalitat d'un Estat membre. Per tant, la pèrdua de la ciutadania espanyola implicaria la de l'europea, que se superposa a l'espanyola sense substituir-la.

Sí, una Catalunya independent podria seguir fent servir l'euro. Montenegro ho fa, de manera passiva, sense participar en cap de les seves instàncies de decisió. Sí, Catalunya podria negociar un tractat d'associació comercial. Noruega i Suïssa el tenen. No faria falta la unanimitat, n'hi hauria prou amb una majoria sòlida del Consell. Però no estaria gens clar que la tinguéssim ni quant trigarien les negociacions.

Notícies relacionades

NO, EL CAS d'Alemanya  no hi té res a veure, com indica el més elemental sentit comú. No, la UE no ens expulsaria; simplement prendria nota que hem deixat de pertànyer a un Estat membre. Sí, Catalunya és molt important, però la freda realitat és que representa l'1,5% del PIB de la UE i la nostra aportació al pressupost comunitari és bastant prescindible. No, no crec que els bancs catalans es poguessin acollir a la liquiditat del BCE per la part del seu negoci a Catalunya, ni tan sols a través de les seves filials de fora.

Aquesta realitat pot no importar als que pensin que la independència és un bé superior pel qual val la pena assumir costos elevats com ara l'exclusió de la UE. Hi tenen dret. Però no hi ha dret a construir ficcions per confondre els ciutadans amb propostes que se saben impossibles.