APUNT
Harold Pinter segueix viu cada nit de funció
La vida d'un actor és el més semblant a un viatge al Dragon Khan. Et pugen, et baixen, t'encaren a l'abisme, et deixen anar al buit, remuntes com pots, i tornem a començar. Un aprèn de seguida a disfrutar de les coses bones abans que s'acabin i a oblidar-se de les dolentes, que tenen data de caducitat també.
Entre tanta anada i vinguda, sorgeix, a vegades, el moment màgic. I aprens a viure aquell moment com si en depengués no solament el teu futur sinó fins i tot passat i present penjats del mateix fil. Així va ser com vaig viure, fa un parell de nits, l'estrena de Terra de ningú (No man's land), de Harold Pinter, al Teatre Nacional de Catalunya.
El plaer de fer Pinter és el plaer de sentir-te privilegiat i el plaer que se sàpiguen privilegiats tots els que van a veure la funció. Privilegi que, des de fa anys, està disfrutant el públic de Barcelona, perquè el teatre de Pinter és, per sort, visita recurrent als escenaris de la ciutat. M'atreviria a dir -em falten dades concretes, però em fio de la memòria i m'arrisco- que Barcelona és un dels llocs del món (Londres, a part, of course) amb més i més continuada presència de Pinter a la cartellera, cosa que col·loca la ciutat en un terreny també de privilegi.
L'estrena de Terra de ningú ara al TNC coincideix amb la que tindrà lloc d'aquí una setmana a Broadway, on Ian McKellen, Patrick Stewart, Billy Crudup i Shuler Hensley diran en anglès el que Lluís Homar, David Selvas, Ramon Pujol i jo mateix diem cada nit en català, en extraordinària traducció de Joan Sellent.
A Broadway, en l'injuriat, superficial, frívol i -per a molts- decadent Broadway, al Broadway del gran públic i els 2.500 espectadors per funció, aquesta obra de Pinter coincideix, al seu torn, amb una altra obra del mateix autor, Betrayal (representada unes quantes vegades a la ciutat de Barcelona; en l'última ocasió de la mà de Xavier Albertí, artífex també de Terra de ningú) que ara protagonitzen els actors Daniel Craig (Bond, James Bond) i la seva dona, Rachel Weisz (la Hipatia d'Amenábar). La mateixa funció es representa des de fa mesos a Buenos Aires amb direcció de Rafael Spregelbrud. I a París, la Comédie Française s'omple cada nit per veure L'anniversaire (The birthday party), una de les primeres obres del premi Nobel anglès.
Al cap de quatre anys i poc de la seva mort, Harold Pinter continua viu cada nit per voluntat expressa dels que estimen el teatre. Que cada dia són més, caigui qui caigui i li pesi a qui li pesi.
