Justícia per als desapareguts

L'ONU i les víctimes del franquisme

La preservació de la memòria de la llibertat és el termòmetre de la qualitat democràtica d'un país

3
Es llegeix en minuts

Recentment, el Grup de Treball de les Nacions Unides per a les Desaparicions Forçades, després d'un viatge a Espanya i haver-se entrevistat amb víctimes de la dictadura de Franco i amb autoritats estatals i autonòmiques, ha difós unes primeres impressions sobre si aquestes autoritats estan fent prou pels familiars i els desapareguts durant la guerra civil i la dictadura. L'any que ve s'emetrà un informe definitiu, però ja des d'ara la resposta dels representants de l'ONU és que no. Asseguren, segons ha informat la premsa, que l'Executiu ha d'assumir la responsabilitat d'elaborar «un pla nacional de recerca de desapareguts, ha de derogar la llei d'amnistia i jutjar aquí les desaparicions forçades».

DIGUEM per endavant que les polítiques públiques de preservació de la memòria de la llibertat i de reparació de la memòria democràtica d'aquelles persones que van donar el millor de si mateixes per al restabliment de les llibertats davant règims polítics opressors, és un signe indefectible de la qualitat democràtica d'un país. En canvi, l'ocultació o l'oblit, si no el rebuig per acció o omissió del poder públic, per promoure i mantenir el coneixement i el debat sobre el passat històric i els seus protagonistes, especialment en aquells països democràtics que han viscut sota dictadures, és una mostra indeleble de dèficit democràtic. Ignorar o amagar les vergonyes del passat des de les institucions representatives, en especial aquelles que van suposar flagrants violacions dels drets humans, posa de manifest la debilitat dels fonaments democràtics de l'Estat.

Entre les tasques que el grup de treball de l'ONU ha encarregat a les autoritats espanyoles s'ha de destacar el recordatori de la col·laboració que han de prestar a la jutge argentina que ha iniciat actuacions processals sobre les desaparicions de persones i els torturadors del franquisme; que la desaparició forçada és un delicte continuat que no prescriu; que la recerca dels desapareguts ha de ser una «política d'Estat» en què aquest ha d'implicar-se i, per tant, no pot quedar a l'atzar de la voluntat i dels recursos de les famílies; que aquesta implicació no es pot dilatar en el temps perquè molts familiars directes de les víctimes són ja d'edat molt avançada i és peremptori reparar el dret d'aquestes persones d'enterrar-les dignament.

Però a més -afegeixen- s'ha de corregir el comportament de determinats poders públics, perquè la delegació ha constatat l'existència del tracte diferent, si no antagònic, que reben els familiars de les víctimes, en funció del partit governant en cada lloc; en uns casos les autoritats assumeixen les seves responsabilitats derivades de l'aplicació de la llei de memòria històrica del 2007, i en altres es mostren absolutament alienes al seu compliment. Assenyalen també que s'ha de revertir la tendència mostrada per sectors de funcionaris que es resisteixen, sense cap mena de suport legal, a mostrar documents o que posen dificultats per consultar-los. I, per descomptat, en relació amb Cuelgamuros, l'anomenat Valle de los Caídos, el comitè de l'ONU s'ha mostrat d'acord amb el dictamen del grups d'experts convocat pel Govern Zapatero, de retirar les restes de Franco i convertir-lo en un centre de memòria.

La llei de la memòria històrica va suposar un esforç tardà per establir des del poder públic una molt moderada política de memòria democràtica, a fi de dignificar i reparar a través del record el coneixement històric de la lluita per les llibertats; una llei que responia a la línia seguida pels països democràtics en què resultaria impensable trobar un mausoleu públic amb les restes de Hitler, Mussolini Salazar. No val l'argument que la crisi econòmica impedeix l'aplicació; les restriccions econòmiques no poden afectar el compromís polític i cívic de totes les autoritats competents de facilitar l'aplicació d'una llei aprovada per les Corts Generals. Ni tampoc és acceptable el barroer i vergonyant argument que «això de la memòria no interessa a la gent» o que és cosa de naftalina. Si no interessa, ¿per què la va aprovar el Parlament? ¿És que no representa a ningú?

Notícies relacionades

I, en fi, un s'ha de preguntar també com és possible que criminals com González Pacheco, més conegut com a Billy el Niño, i tants altres membres de la brigada politicosocial encara vius, hagin sortit indemnes de responsabilitat i fins i tot condecorats i pul·lulin encara amb l'arrogància paral·lela tant al cinisme dels seus responsables polítics, com al vergonyós pragmatisme d'aquells representants polítics que ja en la democràcia els van atribuir responsabilitats policials.

Catedràtic de Dret Constitucional (UPF).