Tribuna

L'arquitectura que ens distingeix

2
Es llegeix en minuts

Catalunya és i ha estat un país que sempre s'ha distingit per la qualitat de la seva arquitectura. Una constatació que es pot acreditar tant en clau externa, pel reconeixement internacional que han obtingut i encara obtenen els nostres arquitectes, com també en clau interna, pel fet que a Catalunya, qui més qui menys entén d'arquitectura. És en aquest sentit que amb els arquitectes ha passat una mica com ha passat amb els cuiners, que s'han fet populars i han dotat el país d'un orgull col·lectiu molt necessari en temps de crisi. És ni més ni menys que un valor de marca.

Als grans noms d'ahir, que ens han deixat una empremta inesborrable, s'hi han de sumar els d'avui i els que estan cridats a protagonitzar el demà. Ja no són només els Gaudí, Jujol, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Sert, sinó també contemporanis que demostren un gran sentit i sensibilitat en les seves creacions, amb especial atenció als que ja són més que joves promeses, com Beth Capdeferro o Olga Felip, per posar dos noms d'una generació que puja amb força.

Gent creativa, imaginativa i innovadora que destaca tant en els projectes d'arquitectura privada com els d'arquitectura pública. No obstant, em resulta un especial motiu de satisfacció que, fins i tot ara, en temps d'ajustos i dificultats, equipaments públics com l'Escola de Sant Roc d'Olot, obra d'Antoni Barceló i Bàrbara Balanzó, siguin premiats per la delegació de Girona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Les polítiques d'ajust de les finances públiques no han d'implicar  necessàriament una pèrdua de qualitat arquitectònica, perquè deixaríem una herència culturalment pobra i socialment alienadora als nostres fills. Hem de recordar la nefasta política de vivenda protegida que va caracteritzar molts països europeus durant els anys 60 i 70, que ha deixat un paisatge de barris i ciutats absolutament desangelats, marcats per les problemàtiques socials i per la falta d'oportunitats econòmiques. El desaparegut historiador Tony Judt va criticar de manera vehement el principi de «la mainadera en sap més», inherent a aquelles polítiques de vivenda i urbanístiques d'anys enrere, afirmant que no responien a una modernització sinó que eren símptomes d'un poder descontrolat i insensible.

Notícies relacionades

Afortunadament, la Catalunya dels últims 30 anys no ha caigut en aquesta trampa sinó que s'ha esforçat a compaginar un bon nivell arquitectònic amb la funcionalitat i a fer possible el sentit del lloc. Garantia de cohesió contra el perill de la segregació.

Potenciar una arquitectura de qualitat ha de ser una prioritat de país a causa de les seves múltiples derivacions socials, culturals i també econòmiques. Fa pocs mesos, en el transcurs d'una conferència pronunciada al COAC, vaig fer públic un compromís: el de dotar-nos, aviat, d'una llei d'arquitectura. L'objectiu ha de ser ressaltar el paper públic de l'arquitectura, garantir la seva preservació com a bé patrimonial i distingir-la com a fonamental per al benestar i la cohesió social. Es tracta d'enfortir i reforçar l'arquitectura que ens distingeix, radicalment innovadors però fidels a uns orígens i una manera de fer les coses, i fins i tot a una determinada manera de concebre la vida.