Anar al contingut

La disjuntiva catalana

Sobre les eleccions plebiscitàries

Xavier Arbós

És imprescindible que les paperetes només tinguin una lectura i no es barregin els temes de campanya

L' èxit de la convocatòria de la Via Catalana a la independència ja em sembla indiscutible, i el sobiranisme en pot estar satisfet. Amb això i amb el pes de l'independentisme a les enquestes, per desgràcia encara no es veuen signes que el Govern central es mogui en la direcció de facilitar una consulta legal al poble de Catalunya. Una consulta per tal que la ciutadania manifesti si és favorable o no a la secessió. Si no és possible, alguns independentistes diuen que el que cal fer és convocar unes eleccions plebiscitàries. Les eleccions autonòmiques són un mecanisme legal a través del qual s'expressa la voluntat del poble, i pretenen que siguin alhora un plebiscit: el vot per una candidatura independentista serà també un a la independència. Així, si guanyen les candidatures partidàries de la secessió, s'entendrà que la majoria del poble vol sortir d'Espanya. En aquestes condicions, i encara que la legalitat no l'emparés, el Parlament de Catalunya tindria prou legitimitat per declarar unilateralment la independència.

ESPERO no haver distorsionat els arguments favorables a proclamar la independència després d'unes eleccions plebiscitàries, perquè voldria saber explicar de manera convincent el meu desacord. Penso que la qualitat democràtica d'una decisió ha tenir en compte majories i minories, però també les condicions en què cada persona pot formar el criteri que farà decantar el sentit del seu vot. En això molts hi estem d'acord, al marge del que pensem sobre la independència de Catalunya; ho confirma que les eleccions plebiscitàries no són la primera opció per a gairebé ningú. Ara bé, per a mi són un succedani que no veig equivalent a una consulta centrada exclusivament en una pregunta sobre la independència. La meva discrepància té a veure amb la claredat.

En primer lloc, i començant pels hipotètics resultats, em sembla que seria complicat interpretar-los. El sistema polític català és parlamentari, i en diem així perquè el Govern es forma quan un candidat a la presidència de la Generalitat compta amb una majoria de diputats que volen que ho sigui. Guanya el Govern qui guanya en escons, i són els escons els que cal sumar. Ara bé, no s'ha dit encara què caldria sumar per considerar que el sentit plebiscitari de les eleccions dóna un o un no a la declaració d'independència: ¿escons o vots populars? Podrien no coincidir ambdues majories en el mateix sentit. I si, en comptes de considerar els vots populars a tot Catalunya, comptem les majories a cadascuna de les quatre circumscripcions, potser n'hi ha una amb una majoria de vots oposada a la que es dóna a les altres tres.

Aquestes dificultats podrien superar-se. Caldria només que els qui volguessin entendre els resultats electorals en clau de plebiscit deixessin ben clar abans què és el que tindran en compte pel que fa al nombre d'escons, el nombre de vots i l'àmbit en què s'han de considerar. Em temo, però, que hi ha un altre tipus de problema plantejat per les eleccions plebiscitàries. Un problema sense solució, que és el de la barreja entre el que és inherent a les eleccions al Parlament i el que és propi d'un plebiscit, i més si és sobre la independència. Decidim la composició del Parlament amb una papereta que inclou noms i que al darrere té un programa amb prioritats polítiques. Tenim moltes opcions, i no hem d'esperar més de quatre anys per reiterar o rectificar la nostra preferència. En canvi, en els plebiscits només podem dir o no, i no sabem si se'ns tornarà a preguntar per rectificar la nostra decisió.

NO FAIG la comparació per oposar-me a una consulta, perquè m'agradaria que n'hi hagués una. Si més no, per sortir del conflicte polític en què ens trobem. Però, de la mateixa manera que no voldria unes eleccions sense una campanya que permetés contrastar els programes de legislatura, jo no desitjaria que el debat sobre els avantatges i els inconvenients de la independència s'hagués de barrejar amb el de les vegueries o l'impost de successions, per posar dos exemples d'allò que es propi d'eleccions parlamentàries.

Una cosa és el que ha de fer Catalunya en els propers quatre anys, i l'altra és si ha de fer-ho dins o fora d'Espanya. Això darrer no s'ha plantejat mai en els darrers tres-cents anys, i el que en resulti pot marcar una generació. Per això considero imprescindible que no es barregin els temes de campanya, i que les paperetes només tinguin una lectura.

0 Comentaris
cargando