Atrapats pel passat

Pocs però ben avinguts. Aquesta sembla l'aposta final del nucli directiu del que es va autoproclamar com a Nou PSC. L'article del secretari d'acció política és la versió més dura i eixuta d'uncrescendotan calculat i reflexionat com greument equivocat, penso. El resultat polític de la deriva no és gens difícil de preveure: la irrellevància i el trencament. Perquè un partit progressista sense debats i sense pluralitat acaba en la marginalitat política i electoral.

Tenir la majoria no significa necessàriament tenir la raó. Significa tenir la responsabilitat i el poder de la legitimitat. Res més... i a la vegada, tot això. Tenir majoria, en una força política democràtica, i més si és d'esquerres -i més si és com la socialista, de llarga tradició de síntesis i acords-, significa no resoldre els problemes mitjançant la simple aritmètica. I quan ho fa, ha deixat de pensar.

La majoria no pot renunciar a representar tothom. Igual que tampoc no pot renunciar a liderar la síntesi i la pluralitat, o a escoltar i a convèncer, dins i fora. No tan sols no pot renunciar-hi sinó que té la responsabilitat de fer tot això. L'aritmètica genera mandra i miopia. D'aquí la gran importància del debat i del diàleg, com a estímul del pensament i la visió. Per això mateix, no es pot oblidar mai que l'essència del procés democràtic és la deliberació, el contrast d'arguments, el decantament progressiu de les posicions. És convèncer, seduir. No senzillament manar. Tenir la majoria significa liderar. I si no, ¿per què es fan reunions, consells, debats? Es fan per escoltar-nos, debatre i aprendre els uns dels altres. No per aplicar les matemàtiques.

La lleialtat no és obediència ni silenci. La lleialtat és una actitud recíproca de reconeixement dels altres, que signifiquen més del que representen numèricament. Signifiquen opinions, matisos. En definitiva, idees. Ningú és irrellevant en aquest partit. Ningú. No tan sols no comprenc, sinó que m'avergonyeix escoltar, entre companys i companyes, afirmacions que menyspreen amb tal supèrbia la pluralitat i la diversitat. Crec que és impropi de dirigents i de companys.

Cultura política

No seria just, però, atribuir a l'actual nucli dirigent del PSC aquesta -diguem-ne-cultura política. En tot cas, estaríem assistint a la versió més simplista d'una cultura política interna basada en el centralisme democràtic, que d'altres dirigents (de sensibilitats internes diverses, per cert) en altres moments van aplicar amb molta més mà esquerra. Que jo recordi, és la primera vegada que un dels màxims dirigents del PSC afirma ¡que al partit hi sobra gent!

La qüestió de fons és com canviar aquesta cultura política incrustada històricament en la trajectòria del PSC i, tot sigui dit, compartida per moltes altres forces. I un fort obstacle a aquest canvi és la polarització del debat entre persones i entre suposades ànimes històriques del PSC.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Com molts altres, jo no he crescut políticament entre els socialistes marcada o predeterminada per aquest debat, per aquesta lluita. No me la sento meva. No la vull ni la necessito. I al mateix temps, com molts d'altres, continuo pensant que el futur del socialisme dependrà, paradoxalment, del grau de renovada fidelitat que mantingui al seu passat, als seus orígens. La justícia social és l'objectiu, l'autogovern, el seu instrument, i la nació oberta, la nostra societat. I això no es pot fer si no és amb un nou model de partit de base àmplia, plural i integrador, radicalment ancorat en la modernitat, que faci de la seva praxi democràtica interna una prova palmària de la seva vocació de servei públic a la societat catalana.

Hi ha una nova generació de dirigents, militants i simpatitzants que som hereus del passat del nostre partit, però que no volem quedar atrapats ni limitats per ell. Els nostres electors volen un projecte de futur. Les velles trinxeres del poder orgànic ens deixen, als que volem obrir camí en camp obert, en un terreny minat i amb foc creuat. És esgotador i cansat. I molt destructiu. Cal una nova cultura política, i nous lideratges que puguin mirar cap endavant sense rancúnies ni llistes de deutes i greuges. Només buidant les motxilles, carregades encara de la vella i feixuga política, podrem començar a fer camí. I el camí és llarg.