La població i l'entorn

Tornarem a pujar a la muntanya

El fenomen de periurbanització de Catalunya crea sinergies clares a favor del desenvolupament agrorural

3
Es llegeix en minuts

Els mitjans de comunicació comenten el retorn de persones al camp. Davant la crisi, la falta d'expectatives o d'oportunitats en altres àrees impulsa a mirar una altra vegada cap a l'agricultura, un dels sectors que més bé han resistit la crisi. Aquest any a Catalunya gairebé s'han triplicat les sol·licituds d'ajudes, en relació amb cinc anys enrere, per a noves incorporacions al camp. Però aquest fenomen té també altres causes de més abast temporal.

Des dels anys 50, les comarques rurals han anat perdent població de forma intensa. La mecanització del camp va reduir dràsticament les necessitats de mà d'obra, però al seu torn va suposar la pèrdua de competitivitat de les zones on aquest procés de mecanització era difícil o impossible (a Catalunya, la meitat del territori té més d'un 20% de pendent). Però aquesta tendència es va invertir en els primers anys 90 del segle passat. Des del 2000, la població de les comarques rurals ha augmentat un 18%, i només els dos últims anys es detecta un estancament, tendència lògica donada la magnitud de la crisi. ¿Què ha canviat perquè s'hagi invertit la tendència? Bàsicament, la millora de les comunicacions, sense desmerèixer els esforços portats a terme en polítiques de desenvolupament rural i la mateixa dinàmica de consolidació de l'important clúster agroalimentari, que s'assenta principalment en àrees rurals.

La millora de les comunicacions terrestres, principalment carreteres, ha acostat les àrees rurals als centres metropolitans. Això ha facilitat la deslocalització d'indústries i de nusos logístics, amb el consegüent creixement de nuclis de població tradicionalment rurals. Al seu torn ha impulsat el turisme rural i l'assentament de segones residències. Per una altra part, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han suposat un pas més en l'acostament de les àrees rurals; el suport telemàtic ha fet que moltes activitats professionals es desvinculessin d'una localització geogràfica concreta i que en molts casos es donés prioritat a aspectes merament residencials. En resum, s'està produint un fenomen de periurbanització creixent de tot el territori, amb sinergies clares a favor del desenvolupament agrorural. Efectivament, el creixement de població i de rendes permet recuperar la demanda de productes de proximitat i donar sentit -via cadenes curtes- a la producció agrària en àrees desafavorides.

Les tendències assenyalen també altres raons del retorn. El món s'està estrenyent. A les noves demandes alimentàries d'una població creixent i més desenvolupada, amb dietes més proteiques i, per tant, més exigents en recursos, s'hi ha d'afegir la pressió de demanda que exerceixen els agrocarburants en un escenari de tensions energètiques creixents. Aquesta demanda superior té un reflex en els preus. Des del gener del 2000 fins al juliol del 2013 els preus dels cereals, segons la FAO, han pujat un 160%; el sucre, un 200%, i la llet, un 166%. Aquests preus més remuneradors situen noves terres per sobre dels llindars de rendibilitat. A això s'hi ha d'afegir interessants progressos tecnològics aplicables a zones agrícoles desafavorides.

Per una altra part, tant la renovada demanda de serveis ambientals com la demanda energètica més gran donaran noves oportunitats a l'activitat agroforestal. La utilització de la biomassa dels boscos no solament ofereix un combustible renovable, sinó que alhora redueix el risc d'incendis i evita, en conseqüència, quantioses pèrdues. A més a més, terrenys de muntanya avui marginals des d'un punt de vista agrícola poden ser vàlids per a determinats cultius amb una finalitat energètica.

Notícies relacionades

TENDÈNCIES AIXÍ probablement comportaran un progressiu interès per recuperar velles terres agrícoles. Des de l'Administració seria convenient regular-lo i facilitar-lo. Per a això hem d'abandonar la idea que el bosc és intocable. El 60% del territori català és superfície forestal i un terç és superfície protegida, percentatges que situen Catalunya com una de les regions europees més boscoses i amb més extensió protegida.

Bona part dels nostres boscos tenen un origen recent a partir de terres agrícoles abandonades. De fet, una superfície compartida per cultius agrícoles, prats i boscos diversifica la producció, dóna més vitalitat al paisatge, ofereix més seguretat davant el risc d'incendis i té menys impacte sobre els recursos hídrics. El professorRobert Savé qüestiona alguns estereotips a l'observar, per exemple, que una vinya de secà té un efecte embornal de carboni superior al del bosc. Sens dubte, en un escenari amb recursos naturals més escassos treure el màxim partit dels que disposem passarà a ser una prioritat.