Els processos de secessió
La referència canadenca
Hi ha crisis constitucionals que només poden resoldre's en el pla polític, amb una negociació
Fa quinze anys el Tribunal Suprem del Canadà feia públic el seu dictamen sobre una hipotètica secessió unilateral del Quebec. La qüestió plantejada pel Govern federal es concretava en dues preguntes. Mitjançant la primera, es volia saber si la Constitució canadenca l'admetia. Amb la segona, si el dret internacional públic l'emparava. El Tribunal Suprem va respondrenoen ambdós casos, cosa que podia donar-se per descomptada. Però hi va afegir unes consideracions de gran interès, amb les quals el Tribunal va aportar criteris per encarrilar un problema polític jurídicament irresoluble.
No era fàcil. Els nou magistrats del Tribunal Suprem són tots designats pel primer ministre federal, i exerceixen el seu càrrec fins als setanta-cinc anys. A banda de dictar sentències, el Tribunal Suprem pot actuar com a òrgan consultiu del govern federal i emetre els dictàmens que pugui demanar-li. La manera com es fan els nomenaments, d'acord amb la voluntat del cap de l'executiu federal, fa que es pressuposi que el Tribunal donarà la raó a la federació més sovint que a les províncies. I quan el Govern federal va demanar el dictamen de què parlem el clima era tens. L'octubre del 1995 el govern sobiranista del Quebec havia convocat un referèndum sobre la secessió, amb una pregunta de claredat dubtosa. Elnova guanyar per molt poc, i li tocava al Tribunal Suprem manifestar-se sobre la legalitat de la secessió que pretenien el sobiranistes si haguessin guanyat a les urnes. Alhora, els magistrats s'hi jugaven la reputació. Havien de donar una opinió jurídica, però sense permetre que el Tribunal aparegués com un mer instrument al servei del Govern federal. No podien complaure simultàniament secessionistes i federalistes, però havien de guardar en ambdós camps un mínim de credibilitat.
El dictamen de 20 d'agost de 1998 diu que no pot fer-se unilateralment la secessió perquè la Constitució canadenca no ho permet. No ho permeten els seus preceptes, i, el que és més important, no ho permet la lògica del constitucionalisme canadenc. La Constitució canadenca pot modificar-se seguint els procediments previstos, i acollir, si és el cas, la secessió del Quebec. Però reivindicar com un dret absolut el de separar-se significa menystenir la importància de la negociació política inherent a la vida democràtica. Tampoc es pot invocar el dret a l'autodeterminació en els termes del dret internacional públic. Tal como els interpreta el Tribunal Suprem canadenc, el dret a l'autodeterminació únicament pot portar a la secessió en els casos de pobles colonitzats o oprimits, i aquest no és el cas del Quebec dins de la federació canadenca.
Pot haver-hi potser altres interpretacions, com passa sempre en el món del dret. Però el Tribunal Suprem del Canadà s'esforça a explicar-se aportant quatre principis sobre els quals, lligats, fa girar els arguments: federalisme, democràcia, constitucionalisme i estat de dret, i respecte a les minories. Aquests quatre principis són imprecisos, però tenen la virtut de resultar mínimament acceptables, tots o alguns, com a valors compartits per les parts en conflicte. Es troben en un terreny comú, sobre el qual el Tribunal planteja allò que fa que avui el recordem. Després d'afirmar que la secessió unilateral del Quebec és jurídicament inadmissible, indica també que si hi hagués una majoria clara a favor de la secessió, en resposta a una pregunta també clara, els governs federal i provincial estarien obligats a negociar per donar una sortida a la voluntat del poble del Quebec.
El dictamen del Tribunal Suprem del Canadà no determinava què era una pregunta clara, ni tampoc la majoria clara afirmativa que portava a la negociació, però aconseguia dues coses molt importants: d'una banda, evitar aparèixer com un mer instrument del govern central, i, de l'altra, ser útil al procés polític. Fent-se ressò del dictamen, el 21 d'agost de 1998 la portada deLe Devoir, diari quebequès que no es pot titllar d'hostil al sobiranisme, reflectia que tant els independentistes com els seus adversaris es consideraven guanyadors morals de la consulta.
En resum: quan l'aplicació de les normes porta a l'enquistament d'un problema polític, el Tribunal Suprem canadenc empra els principis que inspiren aquestes mateixes normes per oferir criteris de solució política. Hi ha crisis constitucionals que únicament es poden resoldre en el pla polític, i els valors inspiradors del dret hi poden ajudar. Sobretot, amb tribunals que, a més a més de ciència jurídica, demostren tenir sentit comú.
