Groenlàndia

Vaig anar a Groenlàndia amb una dada al cap: a l'illa més gran del món hi viuen només 56.000 persones. Em semblaven poques, però després de recórrer el país em van semblar fins i tot massa. D'acord que a la capital, Nuuk, n'hi viuen 17.000, i a la segona ciutat, Sisimiut, 5.000, però fa la impressió que gairebé tota la gran illa (¡més de dos milions de quilòmetres quadrats!) està coberta pel gel. I no és, certament, una impressió falsa, ja que el 85% del país està ocupat per un immens camp de gel de 2.500 quilòmetres de llarg, per 1.000 d'ample, amb un gruix mitjà de 2.300 metres. En resum: gel, molt gel.

La conclusió que en treus és que només la costa de Groenlàndia és habitable, i no tota. Sobretot la costa oest, on es troben les principals ciutats. La veritat és que la majoria són, com a màxim, pobles grans, amb cases pintades de colors, un port on recala la flota pesquera, grans dipòsits de combustible i poc més, però els agrada anomenar-los ciutats. Quan desembarques a Sisimiut, per exemple, et poses a caminar i, abans que te n'adonis, ja estàs sortint de la ciutat. I fora de la ciutat només hi ha un erm, neu, gel, aus, rens, óssos polars i bous mesquers.

Lluny de les multituds de Sisimiut (¡5.000 habitants!), el meu poble preferit d'aquesta part de Groenlàndia és Uummannaq. D'entrada, pel nom, que a més a més de tenir una sonoritat genuïnament inuit significaforma de cor, perquè els seus dos pics, vistos de lluny, dibuixen una cosa semblant a un cor.

La muntanya, una espècie de Pedraforca nòrdic (o de Twin Peaks, per als mitòmans televisius), imposa, ja que fa 1.170 metres i és la més alta d'aquesta costa nord-oest. Alguns inuits amb imaginació, o amb unes copes de més, o amb els dos elements, cosa que no és infreqüent, van decidir batejar el poble de 1.300 habitants que s'aixeca als peus de la muntanya com elRio de Janeiro de Groenlàndia, al·legant que la muntanya té certa semblança amb el Pao de Açúcar. En fi, que també es viu d'il·lusions, encara que la samba no abunda a la gran illa.

En qualsevol cas, queda clar que Uummannaq s'aixeca als peus de la muntanya Uummannaq, a l'illa Uummannaq, situada al fiord Uummannaq. La primera conclusió és evident: en qüestions de toponímia els inuits no es compliquen la vida. La segona és que la muntanya imposa tant que dóna nom a tot el que l'envolta.

No va resultar fàcil desembarcar a Uummannaq, ja que fins i tot a l'estiu el gel que escup una glacera pròxima bloqueja sovint el seu port. Tot el fiord s'omple d'icebergs, però per sort els inuits són uns asos quan es tracta de maniobrar amb les zòdiac per apartar el gel.

Una vegada al poble, sorprèn que Uummannaq sigui la dotzena ciutat de Groenlàndia. En qualsevol altre país segur que s'enfonsaria en les posicions més baixes, però a Groenlàndia juga amb avantatge, ja que el que és petit cotitza. En qualsevol cas, el que més crida l'atenció a Uummannaq són l'hotel i l'hospital. El primer és groc, i el segon, vermell. No és un capritx, ja que antigament a Groenlàndia el vermell era per als comerciants, el groc per a temes relacionats amb la salut i el verd per a la infraestructura tèc­nica.

Esperant el desglaç

Sigui com sigui, els diferents colors de les cases d'Uummannaq, disseminades sobre les roques, fan que el poble resulti fins i tot bonic. A l'estiu, no obstant, notes que tot està pensat per a la molta neu de l'hivern: els gossos encadenats i avorrits, els trineus penjats de les teulades, les escales que ajuden a salvar el desnivell... L'església i el museu són les principals atraccions turístiques, però vaig acabar, gairebé sense adonar-me'n, en un bar petit i fosc en què uns inuits bevien amb una manera taciturna, el cap cot i una expressió pessimista a la cara.

Vaig demanar una cervesa i em vaig disposar a imitar-los, fins que algú, un noi jove que parlava anglès, es va adonar que hi havia un estranger al bar.

-Hola, sóc Malik -es va presentar-. ¿D'on véns?

Quan li vaig dir que d'Espanya, va tancar els ulls per un moment, com si busqués alguna cosa divertida per dir. Però no se'n devia sortir, ja que només va dir: «Barcelona, futbol, Messi...». En fi, no pot dir-se que fos molt original.

Semblava que la conversa no sortiria del circuit dels tòpics, però vaig començar a prestar atenció quan Malik em va dir: «Aviat tots serem rics».

-¿A qui et refereixes, a tots els del poble?, vaig preguntar intrigat.

-No -va somriure-, a tots els groenlandesos.

-¿I de quina manera penseu aconseguir-ho?

-Aquesta illa està plena de petroli i de minerals. Amb el canvi climàtic és evident que s'està fonent el gel i serà molt més fàcil obtenir els recursos de la terra...

-Jo de tu no me'n fiaria gaire -li vaig parar els peus al seu conte de la lletera-. Veuràs com al final seran les multinacionals les qui en trauran profit.

-Ara tots volen ser amics nostres -somric-, però els xinesos semblen que són els més ben situats per explotar el pastís. Segur que se n'emportaran una bona part, però ens quedarà molt per repartir...

-¿I creus que arribarà per a tothom?

-Segur. Som només 56.000 i aviat serem un país independent. Encara que els xinesos s'emportin el petroli, tots serem rics.

-¿I què feu mentrestant?

-Doncs esperar... i beure cer­vesa...

Vaig fer una ullada al bar. Vist des del punt de vista de Malik, s'entenia l'actitud taciturna de tots els inuits. El que feien era beure mentre esperaven que algú anunciés que havien començat a explotar els recursos minerals de l'illa i que, una vegada dividits els ingressos per 56.000, tocava a una milionada per cap.

Estava valorant si el meu amic podia tenir raó quan va sonar la sirena del vaixell amb insistència.

-Te n'has d'anar -em va traduir Malik-. Quan sona la sirena vol dir que els icebergs amenacen de tancar el port i el vaixell se n'ha d'anar com més aviat millor.

Em vaig acabar la cervesa, em vaig acomiadar de Malik i de la resta de parroquians, que no em van fer cap cas, i me'n vaig anar fins al port per embarcar.

Una vegada a bord, mentre observava com un iceberg molt gran amenaçava, en efecte, de bloquejar el port, em vaig quedar una bona estona a coberta mirant com el poble de Uummannaq s'empetitia amb la distància, sempre a l'ombra de la gran muntanya bífida. No semblava que aquell lloc remot tingués gaire futur, però pensant en el que m'havia dit Malik se'm va acudir que potser no estaria malament sol·licitar com més aviat millor la nacionalitat groenlandesa. Total, si en lloc de dividir la milionada entre 56.000, ho fem entre 56.001, tampoc es notarà massa.

I DILLUNS:

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La fabulosa història dels

veïns, per Llucia Ramis.