Tomb a l'Iran

Les eleccions presidencials a l'Iran han estat una sorpresa, tant en el fons com en la forma. En el fons perquè ha guanyat l'únic candidat moderat que havia superat el filtre del Consell de Guardians de la Revolució,Hassan Rohani, que es va beneficiar de la retirada de la cursa electoral i del suport de l'únic candidat reformista,Mohammad Aref. En la forma perquè, a diferència del juny del 2009, els resultats es van fer públics molt aviat i de manera inapel·lable, perquè el 50,7% dels vots obtinguts perRohani impedeixen una segona volta.

¿QUÈ HA SUCCEÏT perquè no guanyes cap dels candidats del sector més dur del règim? En primer lloc, cal recordar que tots els candidats, inclosos els reformistes vetats comAkbar Haiximi Rafsanjani(expresident del Parlament entre el 1980 i el 1989, i de la República entre el 1989 i el 1997), formen part del sistema i varen contribuir a consolidar-lo en la crucial dècada dels anys vuitanta del segle passat. Així doncs, hi ha hagut un tomb electoral respecte al que es preveia, però no pas un canvi de règim. És més, a pesar d'haver obtingut el suport dels principals líders reformistes (Rafsanjani, Mohammad Khatami),Rohanini tan sols es cataloga com a tal, sinó que es qualifica de moderat. En segon lloc, el nucli dur del poder ha sortit molt malparat de l'experiència del segon mandat deMahmud Ahmadinejadi del seu intent de consolidar una teocràcia militar. D'una banda, ha portat el país a un aïllament internacional que ha desembocat en una greu crisi econòmica que ha provocat un profund malestar social. De l'altra,Ahmadinejad, l'home pel qual va apostar per segona vegada l'any 2009 la cúpula del règim a pesar de la contestació que va suposar la seva reelecció, va acabar enfrontat amb l'aiatol·làAli Khameneipel paper que ha de jugar el líder suprem. A més,Ahmadinejadno ha sabut combatre la profunda crisi que pateix el país i ha contribuït a allunyar encara més del règim les generacions de joves -que són la majoria de la població- que no van viure la revolució del 1979 ni la guerra contra l'Iraq i per a les quals les referències al sacrifici i el «martiri» són un discurs buit de contingut. Per últim, el moviment verd dels reformistes s'ha mantingut a l'ombra durant la campanya després de la dura repressió que va patir el 2009 (Mirhusein MussaviiMehdi Karrubisegueixen en arrest domiciliari des del 2011). Això no obstant, en els últims dies les xarxes socials, malgrat els esforços del règim per emmudir-les, han estat molt actives com demostra l'elevada participació i, després del veto aRafsanjani, l'única alternativa del reformisme passava pel clergue moderatRohani.

¿Què cal esperar però deRohani? En aspectes de fons no gaire, ja que en política exterior i en la continuïtat del programa nuclear l'última paraula la téKhamenei, tot i que quanRohanifou el cap de les negociacions nuclears ambKhatamia la presidència l'Iran va suspendre unilateralment la producció d'urani enriquit per facilitar les negociacions amb la comunitat internacional. Tanmateix, en aquelles qüestions que afecten la vida quotidiana dels iranians la seva elecció suposa una esperança, ja que ha advocat per posar en marxa una «carta de drets civils», revisar els drets de les dones i de les minories, i millorar les relacions amb la resta del món vinculant la crisi econòmica amb l'aïllament internacional com a conseqüència del programa nuclear. En les formes els canvis que pot introduir aquest doctorat en dret per la Universitat de Glasgow poden ser importants. És més dialogant, tolerant i flexible que l'ultraconservadorAhmadinejad. En crisis com la de Síria, on el règim deBaixar al-Assadté com a principal aliat l'Iran, el canvi d'actitud pot afavorir la negociació política.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

EN DEFINITIVA, una victòria per delegació del reformisme tot i que el règim teocràtic no canvia. Aquest mostrarà en els propers quatre anys la seva cara més amable, però el nucli del poder seguirà defensant uns principis que no contemplen les llibertats, la democràcia ni els drets humans. Com escrivia el 14 d'abril de 2008 en aquestes mateixes pàginesMònica Terribasdesprés d'entrevistarKhatami, el màxim representant del reformisme: «Gairebé de manera literària, es planyia del fet que les dones iranianes no poden florir, però a les d'aquí, florides o no, no les saluda amb la mà com als homes, no les toca, i en defuig la mirada. Potser la cultura, els costums i el règim del seu país expliquen aquesta discriminació, però no quadra amb el discurs d'un reformista que defensa un islam democràtic i que va signar amb altres líders civils i religiosos una Declaració de Montserrat que propugna la separació entre religió i política». I és que els canvis que han de fer els aiatol·làs per assumir la realitat són molt lents. Caldrà veure ara fins on arriba la paciència de la societat iraniana.

Catedràtic d'Història Contemporània (UB). Autor d'EEUU, el islam y el nuevo orden mundial