Gent corrent

Lluís Ansó: «Vaig dir a l'alcalde que vingués ell a treure'm de casa»

L'Astèrix del Vallès. Té 79 anys i en fa més de 40 que és okupa a la seva pròpia casa i lluita per conservar Gallecs.

3
Es llegeix en minuts

Quan els van anunciar que casa seva quedava expropiada i que ja podien passar a cobrar la indemnització, el Lluís va posar les mans a les espatlles de la seva dona, Neus, la va mirar als ulls i li va dir: «No podran treure'ns d'aquí, t'ho prometo». Han passat més de 40 anys i les dues acàcies que el mateix Lluís va plantar davant de casa seva han crescut i s'erigeixen com a guardians en un paisatge de prats verds clapejats de roselles. ¿L'Empordà? ¿La Toscana? No: Gallecs. Encaixat entre blocs de vivendes, fàbriques i autopistes, el pulmó verd del Vallès resisteix gràcies a la tenacitat de persones com el Lluís.

-¡Això és preciós!

-Doncs el Govern franquista volia convertir-ho en una ciutat de 150.000 habitants, ¡un monstre! L'1 de febrer de 1972 van començar a pagar als veïns del poble les indemnitzacions per l'expropiació de les cases i els terrenys.

-Vostè s'hi va resistir.

-Vaig dir a l'alcalde de Mollet, amb qui tenia bona relació, que no me n'aniria, que vingués ell a treure'm de casa meva i que em trobaria amb l'escopeta carregada. No vaig anar mai a cobrar la indemnització.

-¿Encara és al banc?

-Suposo que sí, si no s'ho ha polit Bankia... Jo i un veí que ja va morir vam ser els únics que no hi vam passar a cobrar. La meva era molt poca cosa, però hi va haver qui va cobrar milions. La gent protesta molt, però quan veu diners damunt la taula¿

-La seva família es va quedar d'okupa a la seva pròpia casa. Fins avui.

-Sí [riu]. Al principi lluitàvem per la supervivència. Del 72 al 77 això era un Texas sense pistoles, una disbauxa. La gent robava a les cases buides, s'apoderava de les terres, estava tot ple d'escombraries... Després el projecte d'edificar es va parar i la lluita va ser perquè Gallecs no desaparegués com a poble i per la conservació del territori com a pulmó verd del Vallès.

-¿Qui es va apuntar a la lluita?

-Del poble només dos, Francesc Blasco i jo, més els joves que arribaven amb la consciència de ressuscitar el poble i conservar el territori. Van reconstruir les cases, van crear comunes i vam començar a reunir-nos a Parets, a Mollet... El 1977 va néixer la Comissió per la Defensa de Gallecs, que va fer coses molt grans. La lluita ha seguit, amb alts i baixos, fins avui.

-Organitzaven manifestacions i concerts, però també boicotejaven actes oficials i feien accions contra el Govern que riu-te'n dels escraches.

-Ens deien fonamentalistes.

-Com el PP, que titlla de nazis els afectats per la hipoteca.

-A mi em va dir etarra una del PSC. El 1980 els terrenys van passar a mans de la Generalitat i pensàvem que tindrien més consciència de territori, però res d'això. Els ajuntaments es van vendre Gallecs a trossos. Si Pere Quart visqués, en lloc de «com el Vallès no hi ha res» diria: «Al Vallès ja no hi queda res.»

-Queda Gallecs.

-Gallecs és només un puntet i la meitat ja se l'han menjat [de 1.420 hectàrees originals en queden 700].

-¿Encara no està salvat?

-Des de fa tres anys està dins del Pla d'Espais d'Interès Natural i no poden construir-hi vivendes, però si tinguessin diners podrien fer-hi passar una autopista per sobre.

-Deuen dir que és el progrés.

-A vegades ens han dit egoistes, però ¿quin progrés és aquest que ho destrossa tot?, ¿què els deixarem als nostres fills i néts si aquí no hi queda res? Nosaltres estem a favor del progrés ben entès.

-Acaba de néixer l'Ateneu Gallecs a Can Cruz, una de les masies abandonades del poble. Hi torna a haver gent que lluita per un model de vida alternatiu i més humà.

-Tinc esperança en els d'ara, entre els quals hi ha el meu fill Pol. Ho porten bé i a més de conservar l'espai poden treure'n profit fent projectes socioculturals.

-¿Alguna vegada li van oferir diners o un càrrec perquè deixés de lluitar?

Notícies relacionades

-No. Sabien que els diria on s'ho podien ficar.