Setmana poètica

Quan, a primers dels setanta, els joves poetes impulsaven un moviment ara anomenat La revolta poètica (exposició a Santa Mònica), no calculaven que després de l'acollida rebuda, verament extraordinària, aquella noble aspiració per canviar l'existència i ampliar els horitzons de l'experiència es veuria reduïda a efímer foc d'encenalls. La realitat, el pes i la por del que està instal·lat, pot esclafar això i molt més, fins i tot en un país imaginatiu i trencadís com el nostre.

Bandejada, doncs, la poesia a les catacumbes, per perillosa, i amb ella la cultura que aspirava a impregnar la societat, el país va emprendre el camí descendent del desinterès sota l'hegemonia d'una política realista que mercadejava amb els somnis. N'observem els resultats amb amargor, però sense queixa ni sorpresa. Estàvem avisats. Anem aviats. Sobretot perquè els glaçats quarters d'hivern, per no parlar, en l'ordre del simbòlic, de gulags, han estat custodiats per ínclits professors i crítics, al·lèrgics al més mínim qüestionament del seu ordre tan esterilitzat com insensible.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tan lluny va arribar la proscripció, que l'Ajuntament de Barcelona es va trobar amb uns Jocs Florals que l'avergonyien. Per fortuna, en comptes de suprimir-los, els va actualitzar. L'encert consistia a comptar amb els poetes i confiar-hi. D'aquells canvis, les renovacions i les innovacions que han conduit fins a la Setmana de la Poesia de Barcelona, comissariada enguany perSam Abrams, un veterà en totes les batalles poètiques i perErnest Farrés. Resposta extraordinària. Algun dia haurem de reconèixer els primers que van posar fil al laberint,Àlex Susanna, David Castillo iGabriel Planella.

Els astres es conjuren perquè torni la poesia. La poesia amb quilla fonda. La que en les encalmades es decandeix i no navega, però que amb les incerteses reprèn el solc de l'ànima. Ja ho va notarPlini el Jove: la seguretat, sempre falsa, fa avorrir la poesia.