A propòsit del sou dels polítics

Estar a milers de quilòmetres d'Espanya, en un món globalment connectat, ja no és estar lluny. Cada dia m'arriben més novetats de les que puc i vull assumir. Un benintencionat amic m'ha tornat a enviar el correu viral que parla dels alcaldes i altres càrrecs polítics diversos que han cobrat més que el president del Govern i la petició que firmi perquè cap càrrec públic cobri més de 1.500 euros al mes, i la meva resposta, que sospito que està lluny del sentiment general i en què integro tres vessants, he decidit compartir-la.

Per un costat, resulta del tot inexplicable que hi hagi cap càrrec públic que cobri més que la màxima autoritat de l'Estat. Si en això hi estem d'acord, pot ser que no ho estiguem sobre qui es pren com a referència. Prenguem la jerarquia que estableix el protocol de l'Estat, i a partir d'aquí que cap càrrec estigui per sobre de cap altre en sou si no ho està en jerarquia de poder. És a dir, el cap de l'Estat serà el primer (segons la seva pàgina web, percep 140.519 euros, sense incloure, lògicament, les despeses de representació), després vindran el president del Congrés, el del Senat, el del Consell General del Poder Judicial... Però no ens fixem només en els alcaldes, perquè també hi ha consellers d'Estat, magistrats del Tribunal Suprem, membres del Tribunal de Comptes o altres alts càrrecs que resulten retratats amb aquest criteri. Però per a aquest rànquing hem de fugir de demagògies barates. Del que es tracta és de jerarquitzar els sous com es jerarquitzen les responsabilitats, i pot ser que l'alcaldia de Madrid estigui molt al davant d'alguns ministeris sense competència estatal. Crec que és sensat, que és un bon exercici de transparència que està per fer.

El segon vessant, més delicat, és que la nostra classe política, en general, està fatalment pagada. D'acord, segur que alguns han cobrat més del que es mereixien. També segur que, amb la que està caient, només faltava pagar-los més. Però pagar 1.500 euros¿ Quan tu vols algú de qualitat, que faci bé la seva feina, a qui puguis exigir responsabilitats, que sigui independent (és a dir, difícilment subornable), el pagues. I si pagues per la política una xifra tan exígua, a la política no hi van els millors. ¡Compte! No es tracta de fer-se ric; però el que tampoc pot ser és que per dedicar-te a la política hagis d'obtenir moltíssim menys del que habitualment guanyaries honradament en l'exercici de la teva professió. Això sí, parteixo de la base que cap polític hauria de poder argüir que la seva professió és la política, perquè aquest hauria de ser un espai vital temporal; és aquí on resideix el servei als altres. Si treballar en política implica que la teva família no només et vegi menys sinó que a més li aportis menys solvència... doncs no interessa. No es pot. Aquest vocacionalisme només el podrien fer els rics i, sincerament, només ens faltava això.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

He anunciat tres reflexions. Va l'última: ¿quants representants són «molts representants»? Resulta obvi insistir en la idea que no ens podem permetre l'allau i solapament d'administracions i la seva plèiade de representants en cascada; però tampoc l'abundància d'assessors que no ho són, sinó que reben recompenses partidàries; ni el pagament d'informes que no són tals, sinó prebendes. Però vaig més enllà: 350 diputats... ¿per què no 200 o 150? I així amb parlaments autonòmics, regidors i membres de tota mena d'organismes públics¿ El que és vergonyós és voler reduir càrrecs públics a base d'eliminar els regidors de petits municipis que no cobren o cobren dietes per ple, però dietes de les de debò, no de les d'exministre conseller de gran empresa privada anteriorment pública. Fa falta una reflexió seriosa sobre quines institucions necessitem i amb quines dimensions. ¿Necessitem el Senat? ¿Per què el dels Estats Units compta amb 100 senadors i, a empentes i rodolons funciona, i el nostre en té 266 i, a empemtes i rodolons, no fa soroll?

En fi, que em sembla demagògic carregar contra alcaldes i no contra altres alts càrrecs que tenen menys feina i impacte públic però que cobren molt més. Que em sembla que s'haurien d'establir per llei els criteris claríssims, vinculats a la jerarquia de poder i responsabilitats, dels sous de les diferents institucions de l'Estat. Que s'hauria de pensar a reduir l'indecent solapament d'administracions i els seus consegüents representants. Dimensionem i optimitzem els recursos. I, per acabar, però no menys important, s'han d'incrementar sensiblement els sous i els mecanismes de transparència i rendició de comptes de la nostra classe politicoinstitucional. Vivim en la misèria, l'opacitat i la corrupció. ¡Quin triangle virtuós!