MIRADOR
A Itàlia estan pitjor
No hi ha dubte que a Itàlia estan pitjor. Allà, els partits ni tan sols són capaços de conformar una majoria per governar i han estat a punt de no elegir ni el president de la República. Però aquí, sense unBeppe Grilloque els arrabassi el vot dels indignats, els grans partits també estan de cap per avall, fins i tot el PP amb la seva aclaparadora majoria absoluta. Se'ls veu enredats en el seu propi laberint, sense trobar-se a si mateixos i sense trobar la solució als problemes dels ciutadans. Com que ells tendeixen a buscar respostes senzilles als problemes complexos, ara s'entesten majoritàriament a atribuir el caos de les seves formacions al fet que aquesta crisi no dóna treva, al fet que és difícil governar en els temps de l'empobriment i la còlera ciutadana. Així que per a la majoria d'ells, en això sí que coincideixen, la causa dels seus mals està en la maleïda crisi. Els del PP i CiU perquè estan governant. Els del PSOE perquè han governat. Vaja, que argumenten gairebé com aquells astròlegs que culpen de la crisi de l'euro, de les revoltes socials i dels terratrèmols una mala quadratura d'Urà i Plutó que, segons sembla, ens acompanyarà fins a l'inici del 2016.
Són moltes les causes de la desafecció i el descrèdit. L'absència de solucions per a la crisi, les mesures antisocials, sens dubte, però la falta de transparència o l'empara als corruptes també allunyen la ciutadania dels seus representants. El PP, per exemple, disminueix les seves expectatives electorals perquè l'atur puja, els salaris baixen, les prestacions socials es redueixen, però també per l'escàndol que suposa descobrir que el seu gerent durant 20 anys ha arribat a tenir 38 milions a Suïssa, que alguns dirigents cobraven plusos que doblaven o triplicaven el seu sou de diputats i que, quan ja no poden negar el que passava, ni tan sols ho expliquen, responen amb el silenci. I sorgeixen, de passada, enfrontaments entre Moncloa i Génova, que trenquen els nervis dels seus barons i deixen sense nord els seus militants.
El neguit intern del PP agreuja la crisi institucional. Com ho fa la depressió profunda dels socialistes, que van sortir abrasats del Govern, abandonats per quatre milions i mig de votants que encara no els perdonen que s'alineessin amb els bancs i no amb els ciutadans en assumptes tan sensibles com els desnonaments o les preferents. Ara, intenten rectificar, però res fa pensar que la seva travessia del desert sigui curta i, encara menys, si mentre busquen un projecte solvent es dessagnen en un desgavell de baralles internes motivades per la impaciència a destronar el seu debilitat líder. La democràcia necessita partits forts, però nets, oberts i enganxats als ciutadans. I, si no, que els ho preguntin als italians.
