Miniurbanisme, garantia d'urbanisme

De tant en tant apareixen notícies sobre els propòsits de l'Ajuntament de Barcelona de millorar la qualitat d'algun dels grans eixos viaris que fa més d'un segle marquen les imatges representatives de la ciutat i canalitzen les línies bàsiques de circulació. Sovint, aquestes operacions puntuals, aparentment modestes, donen resultats molt eficaços, més que les grans intervencions radicals. I, sovint, es poden resoldre amb inversions més assequibles, tal com convé en èpoques en què les administracions públiques estan econòmicament ofegades, lluny de la resurrecció. Amb pocs diners -sense expropiacions ni desnonaments- es poden aconseguir canvis que mantenen viva la dinàmica urbana i que milloren els espais públics més freqüents a les àrees més cèntriques i més denses de la ciutat. I és la manera més immediata de marcar en un barri una nova expressió formal per a unes noves formes de vida, unes noves funcions urbanes.

El tema del canvi de secció i usos de la Diagonal ofert a una subhasta popular el tenim heretat de l'anterior Consistori, pendent de plantejar solucions més afortunades i, sens dubte, més modestes. És evident que un moment o altre s'haurà de decidir. I a aquesta herència s'hi van afegint propostes o incitacions que afecten, entre altres àrees, la del passeig de Gràcia, la del Paral·lel, la de la Rambla i la dels traçats que apareixeran quan es decideixi el centre de Glòries. Dins de les actuals dificultats econòmiques i de l'empastifada de retallades, aquestes operacions puntuals podrien ser un bon assaig de política microurbanística, que algú interpretaria, potser, com un acte d'embellissement, un retorn als trucs estilístics del Segon Imperi darrere dels quals s'amagaven els grans problemes socials, però que, en realitat, resoldrien problemes de vialitat i de convivència dins del tema general de la bona imatge de l'ordre plàstic i l'ordre funcional de la urbanitat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els problemes que hauríem de resoldre en aquestes quatre avingudes són pràcticament els mateixos o, almenys, es relacionen amb els mateixos principis, com, per exemple, la simultània confortabilitat de la circulació i de l'espai per a vianants, l'ordenació prioritària dels serveis públics, el control dels usos abusius del turisme quan mutilen els usos veïnals, la integració dels testimonis històrics de cada barri, la forma expressiva de tot l'àmbit públic i, en fi, la creació d'un propi caràcter urbà inserit en l'argument continu de l'espai públic. Ja sé que aquests no són els grans problemes de la ciutat com, per exemple, la manca d'habitatges i serveis, la insuficiència del transport públic, la rehabilitació dels barris degradats, o la planificació de tota l'Àrea Metropolitana. Però són els petits problemes de reordenació de calçades, voreres, aparcaments i jardins que es poden resoldre amb pocs recursos i, fins i tot, amb curtes etapes successives, suficients perquè al passeig de Gràcia s'hi mantingui o s'hi potenciï una empenta comercial eficient, perquè al Paral·lel es posi en marxa una reconversió de funcions que recuperi la vella centralitat dels espectacles, que a la Rambla es prenguin les degudes decisions respecte a la normalització d'usos i l'adequació als diversos graus de confortabilitat. I que a la Diagonal es torni a desvetllar la discussió sobre la possible classificació de funcions circulatòries al llarg de l'Eixample sense malmetre els espais per a vianants. Vull dir que aquest microurbanisme pot ser l'indicador d'un mètode d'intervenció bastant útil en les èpoques de vaques magres i sempre indispensable per a la prèvia confirmació dels grans canvis estructurals previstos. Sempre té algun avantatge fer les coses amb el rigor científic de la investigació: començar actuant empíricament en els temes pròxims i petits i, un cop provats i confirmats, deduir-ne els conceptes fonamentals que permetin i recolzin l'operació general. Del petit al gran, de l'experiència i la prova als principis generals, del tangible a la sistematització de les idees.

Aquesta manera de procedir indica la tendència cap a una metodologia urbanística realista i integrada, que s'inicia amb el «projecte urbà» en comptes del «pla d'ordenació» i que defineix el contingut social amb una consideració formal més que en quantificacions i estadístiques comparatives, amb dibuixos més que amb nombres. Començar, doncs, amb assaigs de microurbanisme, amb petites realitats construïdes no solament és útil en aquests períodes de desgana col·lectiva, sinó que pot ser profitós com a mitjà comunicatiu cap al ciutadà. Això sí: sempre que els polítics no s'oblidin d'instrumentar aquesta comunicació i no deixin a l'estacada l'opinió -i l'entusiasme- de la massa ciutadana.