'They might be right'

Bill Bernbachva ser l'inventor de la publicitat moderna, el creador d'anuncis llegendaris i dins del sector és avui el més semblant a Déu, o a Messi, si ets ateu. Un geni de qui molts encara continuem aprenent, més de 30 anys després de la seva mort.

Bernbach no va publicar ni un sol manual publicitari. Ni verd, ni vermell, ni blau, ni res de res. Aquest no va ni escriure un mal llibre, ni va revelar les seves confessions, ni va caldre. Gairebé tot el que ha arribat fins als nostres dies són un grapat d'entrevistes, alguns principis manuscrits i un llibre presumptament coescrit des de l'altre costat de l'aparador. És per aquesta raó que circulen moltes històries apòcrifes sobre la seva manera de treballar.

Una de les llegendes més famoses explica que Bernbach portava sempre a la butxaca una targeteta amb una sola frase escrita. Quan les discussions es posaven lletges, la treia, en llegia el contingut i la tornava a desar.

En certa ocasió un becari, o el que equivaldria a un redactor en cap després de l'ERO d'El País, li va preguntar a Bernbach què hi posava en aquella targeta. Ell va respondre: «They might be right».

«Pot ser que tinguin raó». És el que tenen les traduccions al català, que fins i tot un Bill Bern-bach se't queda en un Paco Marhuenda.

El cas és que fa poc, parlant amb Juan Gómez-Jurado sobre els debats televisius (no confongueu amb els televisats), vam arribar a la trista conclusió que la manera més valenta d'afrontar una discussió pública o privada era mostrant la ferma voluntat de canviar d'opinió si un trobava arguments millors que els propis. I el trist és que això, avui, sigui de valents.

Ni a Cospedal ni a mi ens consta en quin moment vam començar a confondre integritat amb ceguesa, lleialtat amb sordesa i diàleg amb rendició. Tampoc ens consta si devia ser una llegenda urbana, però expliquen que una vegada hi va haver un tertulià que va deixar de cridar, i després d'escoltar l'altre, es va aixecar de la seva cadira, li va oferir la mà a l'altra Espanya i va dir una cosa així com:«Tens raó, m'acabes de convèncer».No el van tornar a trucar mai més per haver canviat d'opinió.

Perdoneu si salto dels tertulians televisius a Scott Fitzgerald, però és que va ser ell qui va definir la intel·ligència com l'habilitat de sostenir dues idees contradictòries al mateix temps sense per això perdre la capacitat de funcionar. I un altre que tampoc semblava tonto va dir que«l'oposat d'una formulació correcta és una formulació falsa, i l'oposat d'una veritat profunda sol ser una altra veritat profunda».Es deia Niels Bohr.

Però tornem al subsòl, tornem a la política. Fins on jo sé, el principal ofici d'un polític és dialogar. Trobar punts d'unió, sobretot amb els únics amb qui té sentit buscar-los, els seus oponents. Negociar acords, trobar el consens en els contextos més complicats, fins i tot allà on els ciutadans corrents estriparíem les cartes.

Dit d'una altra manera, excepte amb apòstates del diàleg -també anomenats terroristes-, el polític té l'obligació de dialogar amb tothom. Parlo del diàleg de veritat, aquell en què no t'escoltes només a tu mateix, aquell en què un està disposat a canviar d'opinió. Tota la resta són monòlegs simultanis.

Sort que això aquí no passa

Rajoy dialoga contínuament amb Mas. Irene Rigau ho fa amb Wert i el ministre li correspon dialogant amb tota la seva educació i cultura. El PPC dialoga amb el Parlament. El PSC dialoga amb ell mateix. Soraya dialoga amb la seva amiga invisible, Catalunya dialoga amb Espanya i ja no diguem la viceversa.

Això sí, mentrestant, la Declaració de Sobirania de Catalunya s'entesta a fer explícita una cosa tremendament òbvia:«Diàleg: Es dialogarà i es negociarà amb l'Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional».I a mi em queda cara de Bombi:¿por qué será?

Necessitem gent que ens faci canviar d'opinió. És així com progressem. En la nostra vida personal, a la nostra feina i ara, més que mai, al nostre país. Però per fer-ho, primer s'ha d'abolir tot allò que dificulti el diàleg. I s'ha d'abolir ja.

Fa uns dies, sense anar més lluny, el meu amic Miguel Ángel Revilla, com a bon expert en anxoves, exhortava Rajoy i Rubalcaba a asseure's urgentment i dissenyar un pla nacional anticorrupció que evités l'esclat social.

Senyors diputats i no imputats -mentre escric aquestes línies algun en queda-, tenen sis milions de raons per asseure's JA a dialogar, però a dialogar de veritat.

Només necessitaran tres coses:

-Una targeteta.

Notícies relacionades

Benvinguts al cas Montoro

Sis mesos de Trump

-La frase de Bernbach.

-I fer lloc a les seves butxaques, naturalment.