Anar al contingut

Els dijous, economia

¿Per a qui, les caixes nacionalitzades?

Antón Costas

El FROB hauria de meditar i buscar una fórmula per retornar-les als seus propietaris, la societat local

Sembla que el FROB té intenció de prosseguir durant les pròximes setmanes amb la subhasta de les antigues Catalunya Caixa i Novacaixa Galicia. ¿És legítim que les vengui al millor postor? ¿No hi ha altres opcions? ¿No hauria de plantejar aquest debat a la societat abans de prendre la decisió?

Estem tan vençuts i desarmats enmig d'aquesta crisi que a hores d'ara ningú es planteja preguntes elementals com aquestes. Però, vejam, si ha estat la societat espanyola la que ha hagut de sortir al rescat, ¿no hauria de participar en la decisió de què se n'ha de fer, d'aquestes institucions, una vegada han estat rescatades i sanejades?

La pregunta pot semblar retòrica, però té un profund sentit democràtic. El principi és que el que paga els plats trencats té dret a decidir què s'ha de fer amb les restes. Encara que sembli un exemple agafat pels pèls, avui estem acostumats que, si paguem un àpat en un restaurant, li puguem demanar al cambrer un tàper amb el que hagi sobrat. Doncs, salvades les diferències, amb Catalunya Caixa i Novacaixa Galicia es tracta d'això.

Els plats trencats de les finances els estan pagant els ciutadans. De diferents formes. Primer, amb les pujades d'impostos. Segon, amb les retallades de les despeses socials. Tercer, amb l'augment del deute públic. I quart, avalant el crèdit que la UE ha concedit al FROB. Si són els que paguen, avalen i es queden amb el risc, tenen dret a decidir. ¿O no?

Com a ciutadà que està pagant els plats trencats, vull exercir el dret a decidir sobre aquesta qüestió.

Em sembla bé que els bancs intervinguts, cas del Banco de Valencia, es venguin al millor postor. Això sí, assegurant que els seus antics accionistes perden tots els seus drets i que els seus directius paguen les negligències i abusos que hagin pogut cometre.

Però quan es tracta de caixes, crec que té molt de sentit retornar aquestes institucions a la societat. A alguns els deurà semblar una proposta romàntica, però és tècnicament possible i econòmicament beneficiosa. Això sí, necessita que els nostres governs recuperin sobirania política, és a dir, deixin de ser mers recaptadors en benefici de tercers.

Hi ha tres arguments per sostenir aquest retorn de les caixes nacionalitzades a la societat.

El primer és que la societat és la propietària natural de les caixes. Mirat en termes econòmics, propietari d'una empresa és aquella persona que té dret a quedar-se amb el marge que queda després de pagar els salaris i altres costos. Des d'aquesta perspectiva, la propietària de les caixes és la societat perquè, a través de l'obra social, és la receptora dels beneficis de les caixes.

El segon és que el valor econòmic de les caixes per als territoris d'origen és molt més elevat que el valor comptable que apareix reflectit als llibres. I, per tant, la seva desaparició representarà una pèrdua de valor econòmic molt elevada.

El tercer és que les caixes són instruments financers eficients i inclusius. Els interessats a quedar-se amb aquestes institucions diuen que és un model fracassat. Però no és així. Ho demostra la pervivència de La Caixa, Kutxanbank, Unicaja o Ibercaja. O encara millor, d'Ontinyent i Pollença, les dues més petites del sistema, que no van participar mai en la festa del crèdit immobiliari. Els fracassos van venir en aquells casos en els quals es van produir amistats perilloses entre directius i poder polític i elits locals.

Les caixes van ser una dels grans innovacions del segle XIX. La inclusió financera dels pobres i la seva millora de vida és impensable sense les caixes. I segueixen sent un instrument financer molt potent en benefici dels territoris. D'aquesta importància n'és molt conscient Alemanya. Per això no ha permès a la UE la seva intromissió, i les ha preservat com a joies, malgrat que els seus balanços no siguin en tots els casos gaire sans.

Durant la gestió de la crisi es van cometre tres errors enormes. El primer va ser no intervenir des del primer moment les caixes amb males pràctiques financeres. El segon va ser condicionar el suport públic al matrimoni poligàmic, com si la poligàmia fos una assegurança contra la infecció. I el tercer va ser equiparar les caixes als bancs. Es va tractar d'una fugida endavant que no va arreglar cap problema i en va crear d'altres de nous. I aquí estem.

Ara es tracta de fer dos passos enrere, tornar a l'esperit originari i trencar aquestes poligàmies. El retorn ha de ser, naturalment, amb condicions. Però en aquest terreny, ja em semblen bé les restriccions que ha imposat la UE.

Per tant, el FROB no s'hauria de precipitar obrint subhasta de les caixes nacionalitzades. Ha de prendre's temps per fer aquest pas enrere i tornar les caixes als seus propietaris naturals: la societat local. 

0 Comentaris
cargando